L'experiència descrita a "Si axio es un home"

Entrevista a Null Achtzhen

A Primo Levi li prenen declaració i diu que és ciutadà Itàlia de raça jueva.
13-12-1943 És capturat per la milícia feixista amb 24 anys (sentiment re rebel·lió).
21-02-1994 els jueus marxen sense excepció. 15 dies de viatge en tren de mercaderies''No vaig tenir molta relació amb Primo Levi tan sol la que diu al llibre, però no el vaig arribar a conéixer molt per tant no tinc molta cosa dir sobre ell''.
Separen els sans (útils) dels malalts (inútils), tot i que en les posteriors parades es feia al atzar.
Passen fred, sed i son colpejats fins que arriben al camp de treball de Monowitz, a prop d'Auschwitz a l'Alta Silèsia (regió habitada alhora per alemanys i polonesos). Hi ha una fàbrica de goma, Buna.
Els despullen, els hi treuen els objectes personals, els renten, desinfecten i els hi donen uniformes i sabates.Levi passa a ser un Häftling i el seu nom és 174.517, número tatuat al braç esquerre: informa de l'època d'entrada al camp, el comboi de què es formava part i de la nacionalitat.
El Lager estava dividit en 60 Blocks (barracons), cadascun amb funcions diferents: dispensari, infermeria Ka-be, cuines, oficina de treball, prostíbul…Hi havia 3 tipus de hostes: criminals, polítics i jueus. Els SS hi són a fora del camp.Divideixen els jueus en 200 Kommandos amb un Kapo al capdavant. La major part es dediquen al transport.Horari d'hivern: de 8 a 12 i de 12:30 a 16 (mínim); Horari d'estiu: de 6:30 a 12 i de 13 a 18 (màxim, hi ha més llum).Hi havia moltes prohibicions com apropar-se al filat espinós, fer preguntes o dormir amb la jaqueta posada.Es hi revisaven els polls, hi havia el rentat de peus, el dissabte, es rapava el cap, el diumenge revisió...
Li assignen Block 30 i llitera compartida amb Diena.Aprèn a no preguntar, ja que ningú no pot contestar amb certesa o simplement no el responen i el manen callar ''La situacio era molt inestable a la nit, perqué estaves pensant que si, que avui has sobreviscut, però demà que pasarà; tornaras a sobreviure un altre dia o no, hi havia nits que jo personalment no podia ni dormir i al dia següent cansat i sene enrgia tenia que fer treballs forçats amb la temor de que si ho feia malament em matariem o em torturariem per això jo crec que es un bon llibre des del punt de vista narratiu, t'ho explica tot a la perfecció''.
També aprèn a no intentar comprendre ni a imaginar-se el futur.En el menjar donen un tros de pa i una ració de sopa. Es pot canviar (en el petit contraban del camp) per utensilis imprescindibles com culleres, plats, draps, etc.Narra que el Lager converteix a tots en animals sense sentiments, en esclaus privats de tots els seus drets: s'ha d'aprendre a negar el nostre consentiment però no perquè sigui la disciplina prussiana, sinó per mantenir-se viu.Carregant ferros amb ajuda d'un company, Null Achtzehn,''Efectvament si, jo era el nombre 080, els nacis en feien treuren's la roba ens retallaven els cabells i d'alguna manera es com si ens treguessin la personalitat i fer com copies de tothtom'' Levi no pot més, cau al terra i li cau un ferro al peu. Ingressa en el Ka - Be en el Block 23 i la seva vida li resulta còmoda: dorm, no treballa, no el peguen, té litera per a ell sol. Si tens tendència a guarir-te reps tractament i, si t'agreuges, vas a la cambra de gas. Cada dia s'enduen uns quants ''Si, la situacio en el KA-BE el primer cops que hi arribaves descobries que era totalment diferent al camp, no treballaves, dormies, no et pegaven, tenies la llitera per a tu sol, lo que despres si qu canviava la cosa, si ingresaves molt constantment en el KA-BE et portaven a la cambra de gas, per això el primer cop que hi arribaves, s'estaba molt bé pero despres no volies anar-hi tant''.
Després de 20 dies al Ka - Be, amb la ferida quasi cicatritzada el fan sortir al Block 45, on hi és el seu millor amic: Alberto.Tots somien el mateix: en les seves llars i les seves famílies. El dolor de tots els dies es tradueix en els seus somnis constantment en l'escena repetida de la narració que es diu i no és escoltada.Per la nit un havia d'anar a orinar al menys 20 cops; ho feien en un cubell i si se'l trobaven ple havien de buidar-lo.Wstawac: Hora de despertar-se, quan la gent es descontrola per afanyar-se.
Canvia de company de llitera; el nou és Resnyk. És el seu company de treball i, al ser més alt, quasi tota la càrrega li cau sobre el seu ombro.Els treballs són durs i és millor arribar tard o amagar-se a la latrina ja que són preferibles els cops i els insults que morir d'esgotament ''Si, efectivament era preferible que ens peguessin i ens humllessin que morir torturat o d'esgotament, pero jo opino que el pitjor que et podien fer es que es portessin als nens i els matessin a sang freda, jo aixó no ho trobo gens bé, perqué tan sol eren nens i jo aixó no ho trobo bé''. A la latrina s'hi va acompanyat, per que no hi hagi intent de fuga.
La sirena del migdia sona i arriba l'hora de la sopa, sent un dels moments més desitjats, venint després el relaxament.Per fi arriba la primavera i veuen sortir el sol. Durant algunes hores poden ser desgraciats però homes lliures, sent capaços de pensar en les seves famílies, cosa que no passa habitualment.A més del ranxo normal del matí, troben al barracó una olla de 50 litres vinguda del Metanol, on els seus treballadors l'havien trobat rancia ''Si, efectivament he llegit el llibre, però no m'ha agradat perqué em fa recordar tot el que jo vaig passar en aquella època i no m'agrada recorda aixó, pero en penso que ha fet un gran treball fent-lo, perque t'informa en tot moment de la situació en la que ens trobavem i la por que ens passaven fer, per tant Primo Levi ha fet un gran llibre''.


per : Sergi aznar nadal

El noi del pijama de ratlles

Un nen que és deia Bruno, tenia noi anys i era de Berlín, vivia en una casa de 5 pisos amb la seva germana, “Un Cas Desesperat” deia Bruno, el seu pare i la seva mare. Per culpa de la feia del pare va haver de marxar a Polònia, quan ho va saber, li va sentar fatal. “el primer que vaig pensar va ser, que no tornaria a veure els meus amics, esperava no passar-me molt de temps allà a Polònia” va concreta Bruno. Quan va pujar a l’habitació Maria ja li estava fent la maleta i tot, “fins i tot estava agafant la caixa que tinc a l’armari que es meva i de ningú més, deia Bruno, hi ha records de tot el que he viscut, un paper on hi ha les firmes dels meus tres amics de per vida, que fica que mai ens separarem” postula Bruno.
Al arribar a l’altre casa, Bruno va començar a mirar la seva habitació, per la finestra veia una tanca de filferro, i darrera molts nens i nenes, pares i mares, avis i avies, però tots portaven un pijama de ratlles. Ningú mai li va explicar de veritat el que hi havia darrera la finestra. En aquella casa no tenia amics, “trobo molt a faltar a Karl, Daniel i Martin” va dir Bruno. A l’altre casa, ell sempre explorava, però és que en aquesta casa no hi havia gaire lloc per explorar. Va pensar que per no avorrir-se li agradaria agafar una corda i una roda de cotxe i és faria un gronxador. Quan al final se’l va poder fer, és va començar a gronxar, però va caure. De seguida, Pavel, el cuiner, el va ajudar a aixecar-se. “ em vaig quedar sobtat perquè no sabia que Pavel era metge, i ell em va dir que no volia que li digues al meu pare res del que havia passat” deia Bruno. Mentre estava a la seva habitació, Bruno va començar a pensar, perquè estàvem tots en aquella casa i no estava ni la seva avia ni el seu avi. “ em va entristir molt pensar això, però crec que per la feina del pare, els meu avis no podien viure allà o que potser no cabien en aquella casa” va proclamar Bruno. Al cap d’uns dies l’avia va morir i a Bruno li va fer molta pena perquè no és va poder despedir d’ella.
Un dia que Bruno estava molt avorrit, va decidir intentar anar a veure si podria explorar alguna cosa. Va sortir de la casa i va començar a explorar per darrera, al costat de la tanca de filferro. Al cap de hores explorant va arribar fins al costat de la tanca on hi havia assegut un nen, “com et diu?” va exclamar Bruno, Shmuel li va contesta el nen. Van estar parlant i va donar la casualitat que ell també tenia nou anys, es més havien nascut el mateix dia, el mateix mes i el mateix any. Cada dia es veien i parlaven una bona estona, ningú de la família sabia que el coneixia. Un dia, que la mare i el tinent Kotler li estaven preparant una festa pel pare. Bruno va entrar a la cuina i allà es va trobar a Shmuel, “quan el vaig veure em vaig quedar amb la boca oberta i li vaig preguntar que què feia a casa meva, qui l’havia portat, va continuar Bruno, em va dir que l’havia portat el Tinent Kolter perquè rentes les copes, això encara em va deixar més parat” deia Bruno. Es van segui veient més dies, fins que un dia Bruno li va haver de dir a Shmuel que tornava a Berlín perquè la mare estava cansada de la feina del pare i d’estar en aquella casa que no hi havia ningú, només tenia el tinent per parlar. Shmuel li va dir que si el podia ajudar a buscar el seu pare que no el trobaven. Com a Bruno li havien rapat el cap perquè tenia polls, s’assemblava una mica a Shmuel i Shmuel li va aconseguir un pijama de ratlles per poder-se colar per sota la tanca, que ningú sàpigues que no era d’allà i ajudar-lo. Van estar buscant una bona estona pistes per poder aconseguir saber algú, però no van trobar res. “ em va saber molt greu no haver torbat cap pista sobre el pare de Shmuel, jo sempre trobava pistes i aquest cop no. Com plovia una mica els soldats van cridar a molta gent i tots van començar a entrar en aquell lloc en fila, Bruno estava força espantat i Shmuel li va dir que els portaven a un lloc on no es mullessin. “Ets el meu millor amic de per vida” va dir Bruno, i quan Shmuel anava a dir el mateix tot es va apagar. Al cap d’uns dies van estar buscant a Bruno perquè no se sabia res d’ell i un soldat va trobar la roba de Bruno que estava al costat de la tanca, on ell la va deixa quan es va canviar per entrar a on estava Shmuel.

OPINIÓ PERSONAL:
A mi aquell llibre m’ha agradat molt, més que la pel•lícula. És riquíssim explicant tot en detalls,ha aconseguit sorprendre’m positivament amb la mort dels dos nens, cosa que m’imaginava que Shmuel moriria, però que Bruno no. És nota que es molt bon escriptor. No es fa gent avorrida, és més quan comences a llegir costa molt deixar-ho perquè sempre es queda molt interessant. Crida positivament l’atenció en el moment que passa lo de la mort. Recomano aquest llibre a tots el adolescents i la gent gran, perquè és molt macu.

Sandra Sarvisé i Albert Toà

Entrevista fictícia a Vladek Spiegelman

Em va sorprendre la personalitat de Vladek Spiegelman. Quan un llegeix Maus s’adona de la diferència que hi ha entre el Vladek del present i el del passat, però et segueix sorprenent quan el coneixes en carn i ossos. Quan parlava amb ell em donava la sensació que tenia un llibre amagat a dins; podia oblidar-se del present i fer-te viure la història del passat gràcies a la seva personalitat (talment com en el llibre). Però parlem de l’entrevista. Primer vam comentar com havia anat la història del llibre i la idea del seu fill: « Em va proposar una experiència que podria resultar interessant i la vaig acceptar, tot i que jo creia que allò de “la meva història” no donaria un bon resultat, i encara menys com a còmic» va dir. Li vaig comentar els diferents casos de supervivents que s’havien conegut, com recordaven la guerra, la tragèdia, i ell, amb una tranquil•litat que no m’esperava, em va contestar que «En el meu cas tot el que vaig viure em va fer més fort, és a dir que no em costa gaire recordar-ho i descriure-ho, exceptuant alguns trossos. Però de fet és normal, em vaig passar uns quants anys veient com amics, familiars, coneguts i desconeguts morien davant meu sense poder fer-hi res, i això feia que la gent (no només jo) es fessin “més forts” psicològicament si volien sobreviure» posant una èmfasi especial en la paraula “volien”. A aquesta última explicació li vaig voler recordar que ell també havia viscut una mala època uns anys després, però va resultar ser un error perquè no tenia res a veure amb la guerra (sinó que només era una petita “anècdota” dins el còmic), i va ser el moment en què va treure la personalitat de la vida present del còmic. Tot queixant-se, i amb raó, em va explicar: «Sí és veritat, però degudes les circumstàncies... És d’aquesta part de la que em costa parlar i de fet hi ha molta gent que preferiria que no li recordessin cap part de les vivències de la guerra». Així doncs, tot lamentant el meu error, vaig deixar aquest tema a part i vam seguir. Em vaig centrar en la “seva” història, la de la guerra i vam anar a pararen els moments en que potser va estar més a prop de la mort. I aleshores va comentar: « Vaja, era sempre igual. Vivies amagat amb la por de què et descobrissin i havies de vigilar totes les passes que feies. I quan et capturaven havies de resar perquè no et matessin allà mateix, tot i que l’alternativa d’anar a un camp de concentració tampoc era gaire agradable. Però de totes maneres això és el que feia tothom, i el que li podria explicar qualsevol, però jo me les vaig manegar per sobreviure i que no em matessin». Vam seguir parlant de la guerra, les peripècies, la por... i finalment vam anar a parar a Auschwitz. Comentàvem altra vegada els casos coneguts, públicament, i em va explicar el tema de la supervivència allà: «A Auschwitz havies de buscar totes les formes possibles de sobreviure. Molts dels que érem allà vam aconseguir sobreviure a base de suborns i d’estratègies secretes: jo em vaig buscar els millors contactes que hi havia per allà. Havies de quedar bé amb els soldats o et pelaven a la mínima oportunitat»; va formular aquesta explicació amb un posat de màxima concentració, com recordant i revivint la vida en aquell infern. Vam seguir parlant però no vam arribar a cap més fet rellevant i destacable, així que li vaig demanar pel final de la guerra, pels sentiments, i em va respondre: «Doncs sí, després de marxar d’Auschwitz ens van dir que ens matarien a tots dues vegades però al final els soldats van desaparèixer. Després vam trobar els americans que ens van ajudar en tot el que van poder. Finalment me’n vaig anar cap a Hannover i allà vaig rebre notícies de la meva dona. Ella era a Sosnowiec i jo vaig anar a trobar-la de seguida. I la felicitat va impedir que deixéssim anar les llàgrimes que mai no vam poder vessar durant la guerra», i mentre deia aquesta última frase una llàgrima li va baixar cara avall.

entrevista (fictícia) a Bruno de "el noi del pijama de ratlles"

Entrevista a Bruno


Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal•lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. “ Quan vaig arribar en aquella zona on tot era completament diferent d’on vivíem, una zona que era habitada per gent es va convertir en un desert en aquells moments, una zona plena de colors, allà semblava que tot fos fang, deia Bruno ... En veure aquell desastre que m’esperava només tenia ganes de plorar, però sempre em quedava l’esperança que allò només era una casa d’estiueig, encara que estiuejar allà no s’ho podia pensar ningú, però jo estava convençut de que només serien unes setmanes” va acabar de concretar Bruno.
Bruno descobreix una finestra a la seva habitació i espera veure el mateix que veia en la que tenia a l’altra casa on vivien i era més feliç, però quan mira i espera veure els carrers plens de gent, gent que s’asseia a les taules del carrer i reia pels descosits, les parades de fruites amb colors brillants ... En comptes de totes aquestes coses l’únic que veu és una gran tanca de filferro que com a mínim feia dos metres i tot de gent que vivia en barraquetes i que portaven pijames de ratlles. “Al veure tota aquella banda del altre costat de la tanca que estava plena de gent i de cases, en comparació amb la meva part de la tanca que només hi estàvem nosaltres i uns quants soldats que venien a vegades a parlar o menjar amb el pare vaig sentir molta enveja de la gent que vivia allà ja que podien fer amics i jo l’únic amic que podria fer en aquella banda era la Gretel, cosa que no m’agradava. Per tan volia canviar de banda i fer amics allà. Tampoc vaig saber el que era veritablement fins al cap d’uns mesos” postula Bruno. Avorrit de mala manera, Bruno decideix fer-se un gronxador a la part de la finestra de Gretel perquè hi havia un arbre que sembla aguantar llavors va anar en busca d’un pneumàtic i dos cordes, que va agafar del rebost. En la busca del pneumàtic Bruno coneix al sergent Kotler, un soldat de 18 anys que parlava am la seva germana, al qual li diu on pot trobar un pneumàtic. Kotler crida al “cuiner” anomenat Pavel i li diu que vagin al magatzem del camp d’Out-With i ni agafi un.
Bruno construeix un tobogan tal com feia am els seus amics de Berlín, però comença a gronxar-se fort i acaba sortint disparat per el forat del mig del gronxador fins donar-se un cop molt fort contra el terra. Pavel en veure l’accident va corrents a socorre’l.
Bruno en veure que la idea del gronxador no era bona decideix fer una cosa la qual no feia des de que havia marxat de Berlín anar a explorar. Al cap d’una estona d’estar explorant troba un noi amb un pijama de ratlles assegut al costat de la tanca que separava els dos mons. Bruno es presenta al noi que es trobava assegut al costat de la tanca i li diu que es diu Schmuel cosa que a Bruno el meravella perquè mai havia sentit aquest nom, cosa que Schmuel troba estranya perquè diu que en aquest costat de la tanca hi ha moltes persones que s’anomenen com ell i ell en canvi troba estrany el nom de Bruno i diu que mai l’havia sentit “ Per mi haver trobat Schmuel una tarda en la qual explorava em vaig sentir alleujat ja que vaig pensar que per fi tindria un amic aquí i que no hauria d’estar parlant amb el Cas Desesperat de la meva germana. Schmuel va ser la persona que em va començar a fer adonar de les diferències que hi havia en el nostres mons i vaig començar a ser una mica conscient del que passava i el que pintava el meu pare, el tinent Kotler i els altres soldats en aquest lloc estrany. Mai oblidaré a la persona que vaig conèixer en el altre costat de la tanca” diu Bruno. Al cap d’un temps d’ estar-se tardes i tardes parlant amb el seu nou amic, el dia de l’aniversari del seu pare, un dia que plovia molt va veure a Schmuel a la cuina abrillantant diverses copes de vidre. Bruno sorprès li va dir que per quin motiu es trobava allà i ell va respondre que el sergent Kotler li havia manat abrillantar aquestes copes perquè tenia els dits petits. Bruno s’adonà de que el seu amic no està en bones condicions i que ha de menjar, li dóna pollastre rostit que havia sobrat del dinar, Schmuel diu que no li pot donar que Kotler s’enfadarà, però Bruno s’està insistint una bona estona i s’ho menja llavors entra Kotler i veu a Schmuel i Bruno parlant cosa que no li fa molta gracia, però més tard veu que Schmuel té un grumoll de menjar a la boca i li pregunta si l’ha robat, Schmuel diu que no i diu que li ha donat Bruno que és el seu amic, cosa que Bruno refusa per la por que tenia. “No sé que em va fer dir que Schmuel no era el meu amic i fer que Kotler se li enfadés tant per culpa meva, suposo que les escenes que havia vist de Kotler fent actes que jo mai hauria fet com matar un gos, amb aquella sang freda em van fer atemorir i reaccionar d’aquella manera” afegeix. A la celebració de l’aniversari del seu pare a Pavel li cau l’ampolla de vi a la falda de Kotler i s’enfureix de mala manera, cosa que va fer augmentar l’odi de Bruno envers a Kotler. Van passar uns quants dies fins no tornar a trobar al seu amic al altre costat de la tanca ajagut i quan el va veure amb les esgarrinxades es va espantar tant que es va oblidar de la disculpa i es va quedar paralitzat per les ferides que el seu amic tenia en la cara, tot i el que va passar la seva amistat no es va veure influenciada per aquell contratemps. Al cap d’un temps, Kotler es enviat a una altra ciutat i Bruno per alguna part es sent alleujat i el seu amic també, però la seva germana no i veu que ha tirat totes les nines i les ha reemplaçat per mapes, als quals els hi va movent agulles tot mirant el diari. Bruno ja n’està fart de no saber què pinta aquella estúpida tanca al mig d’aquells dos indrets i decideix preguntar-li a la seva germana Gretel, la qual esclata a riure pel sol fe de que ell no ho sapigués, li explica que el que separa la tanca no són dos indrets sinó que d’alguna manera el que hi ha a dins és una raça que a la gent del costat on estan ells no els hi agraden, llavors Gretel l’ignora i es comença a acariciar els cabells com fa diverses vegades i fa un crit en veure que tenia un ou blanc que havia tret dels seus cabells ve la seva mare i veu que tenen polls cosa que li fa veure de que ja no poden estar més temps en aquest indret i ho discuteix amb el pare per tornar-se’n a Berlín i el pare després de pensar-s’ho accedeix a la idea i diu que d’aquí a una setmana tornaran, encara que sigui sense el pare a Berlín. A Bruno no li fa tanta il•lusió com la que s’esperava, ja que no veuria més a Schmuel i decideix anar-li a comunicar, però Schmuel no apareix durant dies i 3 dies abans d’anar-se’n, veu el seu amic assegut com sempre al costat de la tanca i ell es riu de Bruno perquè li havien tallat els cabells per culpa dels polls i ara s’assemblava molt a ell però més ben alimentat. Schmuel, però s’entristeix perquè el seu pare encara no ha tornat de la feina des de fa bastant i Bruno li promet que l’ajudarà a buscar-lo, però li tenia de trobar un pijama de ratlles com el que porta ell. L’endemà és un dia plujós i Bruno s’espera el pitjor, que no es podria acomiadar del seu amic, però després de les classes para de ploure i pot anar a veure Schmuel i ajudar-lo a trobar el seu pare. Quan arriba al costat de Schmuel veu que porta el pijama de ratlles i s’alegra, Bruno se’l fica lentament i entra en aquell costat de la tanca. Allà en comptes de veure el que ell pensava veu a molta gent trista i que s’assemblava molt els uns als altres “Quan vaig ser allà dins em vaig quedar de pedra ja que el que jo esperava veure allà no era així, no hi havia els banc que esperava, els nens jugant, la gent reunida al carrer i parades de fruites amb colors llampants. Allà em vaig adonar del que passava realment i que trobar al pare del meu amic no seria gens fàcil i que la gent no era feliç!” diu Bruno. Bruno no es rendeix i es decideix a buscar pistes que puguin fer veure el pare de Schmuel, però de cop es sent un xiulet i deu soldats vénen i fan apilar a tots el jueus, per anar fer marxar com havia dit Schmuel moments abans, però en comptes d’això Bruno i Schmuel són dirigits a unes cambres de gas.
La mare de Bruno torna a Berlín amb l’esperança de que Bruno estaria a la porta de casa seva esperant-los després d’uns dies de buscar molt. El pare es queda a Out-With, fins que descobreix la veritat del que va passar amb el seu fill, quan un soldat veu la roba del seu fill al costat de la tanca, el pare continua donant ordres als soldats però ara amb cap compassió. Al cap d’un any van venir uns altres soldats i es van endur el pare i ell els va seguir content, perquè ja era igual el que li fessin. “Al meu pare me l’estimava molt tot i adonar-me’n de tot el que estava fent amb tota aquella gent, tot i que ho intentava amagar per poder fer que nosaltres visquéssim tranquils sense cap remordiment” Va afegir Bruno.

L'honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel•la d'una qualitat literària molt humana i d'una força narrativa captivadora.

Entrevista (ficticia) a Maciej Lewadowski, de Si aixó és un home, Primo Levi.

ENTREVISTA A MACIEJ LEWADOWSKI, un supervivent de monowitz comparteix la causa de Primo Levi.

Em dirigeixo cap a la casa del nostre entrevistat, Maciej Lewadowski, jueu polones de 82 anys, que viu a Cracovia, Polonia, i que va sobreviure del camp de treball i extermini de Monowitz, a Auschwitz, com Primo Levi, autor del llibre si aixo es un home, sobre la vida als camps.
La casa es als afores de la ciutat “on tot es mes tranquil i un pot reflexionar molt millor” comenta Maciej, mentre cofoi ens obre la porta de casa seva, i ens ofereix te i galetes.
Durant tots aquests anys, ell ha visitat les escoles de Cracovia, explicant als nois la seva
vida al Lager, responent a preguntes i assistint a nombrosos actes relacionats.
Exposar com era la vida als camps, que va passar i quines atrocitats shi van cometre es una cosa a la que primo Levi va donar una importancia maxima, “El que ell va fer va ser molt important, molt mes que un humil testimoni, ell va agafar-ho tot i ho va escriure, no nomes en clau de narracio sino que hi va reflexionar, hi va filosofar mentre ho escrivia…i aixo es molt difícil. Es impressionant com mai ha tingut por de parlarne, o se nha sentit culpable… la gent dels camps en sortia boja, desesperada, descolocada, pero ell sempre ha mantigut el sentit de la dignitat i de la logica, sobretot” parla Lewadowski amb to solemne, sobre l-autor del llibre.
Maciej es dels pocs que va sobreviure i se sent amb la obligacio de no deixar que es perdi el testimoni. “sovint la por mes gran que teniem alla dins era que la gent, el mon exterior en general, no arribes a coneixer mai el Lager, ja que era una cosa que ni tan sols nosaltres coneixiem” explica Maciej. “Al llibre crec que es diu, que dalguna manera teniem tots un malson: el de la historia contada pero mai escoltada”* recorda Maciej, al que li agrada demostrar-se a si mateix que no han fracassat, i que la historia ha sigut escoltada: “sento una gran gratitud quan puc mirar als meus oients i comprovar que a les seves cares hi ha la voluntad descoltar i intentar copsar la magnitud del que els es explicat” reconeix Maciej amb entusiasme, mantenint la solemnitat.
Maciej te una capacitat oradora bastant cinematografica, el que fa lentrevista tenir un caire magic. Ell conserva unes faccions contretes i enfonsades, que fa recordar dalgunes imatges dels camps, com les que he vist aquest mati al museu de Birkenau. “al camp no hi he tornat gaire, em resulta bastant impactant, aixi com tambe penso que se nha perdut molt de significat, ara que fins i tot hi ha un restaurant!”s-exclama somriguent Maciej, que recordava feia un moment les porcions minimes de menjar que rebien: “per aguantar tres o quatre mesos nomes, segons els calculs dels nazis” seguéis ell amb el mateix to sorneguer.
Hi ha coses que segueixen causant estralls en els records de Maciej, al camp de monowitz. “com ledifici que feia dhospital, don vaig veure sortir un amic per no tornar-lo a veure mai mes, o la fabrica on el treball era la unica cosa que ens separava del crematori, pero que tambe ens separava de la nostra persona” Maciej, com Levi, soste que lobjectiu de tot allo era convertir les persones en animals, sense personalitat, i que daqui venia que estiguessin tant de temps sense poder reflexionar, o parlar animadament, i que per aixo “ens rapaven els caps, ens vestien igual i ens feien caminar com a formigues sense objectiu algun”.
“Pero sens dubte el lager era, com diu Levi, un espectacle sonor: Les dianes del mati, els xiulets de les fabriques, els crits dels oficials…” Maciej ha aixecat el cap i ha mirat per la finestra: mentre mira, explica: “alli la majoria parlavem polones, i alguns jiddisch, per tant, els oficials ens donaven les ordres en polones, i els pobres que no les entenien, com els italians o els grecs, rebien de valent. Es de les coses que recordo, perque em feien sentir realment violent, el polones no era la llengua dels assasins, perque en polones mhavia criat a la meva familia jueva de Cracovia, i la considero la meva llengua materna” Maciej es mostra afligit per aquestes paraules. En efecte, parlar del record resulta mes difícil del que qualsevol pensa.
Pregunta inevitable es aquella de que si va arribar a coneixer a Primo Levi al Lager, la qual Maciej semblava estar esperant, “No estic segur dhaver conegut a Primo, recordo alguns Italians pero nomes em vaguen imatges borroses pel cap. Alla al Lager la gent no tenia nom, tan sols un numero, i tampoc hi havia gaire diferencies fisiques.” Aclareix Maciej.
Ja despedint-nos, surt un tema que rondava pel meu cap una estona: si Maciej creu que sha dexplicar a tothom que van ser els Lagers, quina funcio tenien i per qins motius van ser creats, es perque la gent estigui previnguda en el futur? “Sense cap dubte” ve la desposta, “A Europa hem sigut immunitzats potser a tals sucesos, no ens podriem permetre una bogeria com aquesta, ara, hi ha gent que guarden idees que son dignes dinvestigacio i les quals em fan molta por, sobretot perque estan al poder, i perque la seva gent no sap gaires coses de Lagers…” son les paraules de Maciej, que valora finalment els seus objectius: “La desconeixenca dels camps es perillosa, pero encara ho es mes la negacio, qui nega els camps, es qui acaba cometent bogeries com aquestes.” Finalitza Maciej i es despedeix molt afablement de mi, mentre macompanya a la porta.



*Primo Levi somnia que es a casa explicant les histories del lager pero que tothom parla daltres coses i ningu lescolta, i la seva germana marxa.

MAUS, d'Art Spiegelman

L’exitosa obra Maus, relata en un magnífic format còmic, la vida dels jueus durant el terrible règim del III Reich.
És una barreja molt efectista d’il•lustracions i diàlegs, amb una atípica recreació dels fets, utilitzant animals, en comptes de persones.
Art Spiegelman ha recreat una molt digne història de la seva família, amb el revolucionari concepte del còmic, utilitzant el present, per parlar del passat.
Impressionants fragments de terror i injustícies per part dels Nazis i, un text implacable i sentimental de la vida dels pares de l’Art, fan d’aquesta obra, una brillant novel•la gràfica que et farà riure en els moments més irònics, t’omplirà de ràbia en els moments més injustos i ploraràs ens els moments més tristos i emocionants, fent-se lloc a la teva ment, com un record més dels teus pensaments.
Quan en Vladek i l’Anja entren a Aushwitz, comencen uns passatges que mereixen ser revisats i, i recordats per tota la vida, amb respecte per als qui no van sobreviure.
Realment, Maus és una obra que es mereixia el premi Pulitzer atorgat l’any 1992 i, es mereix també, ser llegida.

La maternitat d'Elna

“Tot el que costa esforç, al final val la pena”

La maternitat d’Elna: Entrevista (fictícia) a Joaquima Gràcia

Hem volgut entrevistar a una de les persones que va fer possible l’obertura de la Maternitat : Joaquima Gràcia. La Joaquima era una de les treballadores d’aquest edifici des del seu inici fins al moment de la clausura.
Al 1939, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va crear la Maternitat d’Elna, un edifici on acollia les dones embarassades que malvivien en condicions penoses als camps de refugiats. Més de 465.000 persones creuaven la frontera entre Espanya i França en busca de una nova vida, en comptes d’això es troben a les tropes Franceses que els enviaven directament a un camp de refugiats amb condicions inhumanes, tractant-los com a delinqüents.
Abans de marxar cap a França , la Joaquima vivia a Suïssa fent d’infermera en un petit hospital prop de Berna. Era amiga de l’Elisabeth ja que més d’una vegada ja havien dut algun projecte en comú per tant no s’ho va repensar gaire, en el moment que la seva amiga li va plantejar la possibilitat d’inaugurar un edifici d’ajuda als que patien les conseqüències d’una guerra, “ M’hi vaig ficar en el projecte de cap”cita ella.
La Maternitat té el seu origen en L’ASSOCIACIÓ D’AJUDA ALS NENS EN GUERRA. Rebia molts ajuts des de Suïssa com aliments, productes per la higiene, medicaments, personal sanitari, diners, treballadors... Les embarassades s’estaven a la maternitat des de els primers mesos de l’embaràs fins les primeres setmanes de pospart i rebien atenció tan sanitària com psicologia.
Com tot, al principi, costa, això no va ser menys però amb ajudes ho van portar endavant.”Tot el que costa esforç, al final val la pena” diu. Quant més temps portaven més fàcil era tot, el tracte amb les dones, amb els companys, al principi ningú sabia per on començar però amb l’esforç de tots i cadascun dels treballadors, la Maternitat va tirar endavant. A mida que passava el temps arribaven les ajudes per tant milloraven les condicions.
“El pitjor era veure com se les enduien i tu no podies fer-hi res”diu, Aquest és un dels pitjors patiments tan de les infermeres com de tot el personal de l‘edifici. La Joaquima ens explica com més d’una vegada havia amagat les mares o si més no els nens per tal d’allargar-los l’estança “Però has de pensar en fred” afegeix, si aquelles dones que ja no els tocava estar allà ocupaven la plaça no podien arribar altres dones que ho necessitaven més. Prendre aquesta decisió era molt dura però així ho havien de fer,
Tot i que les mares havien de tornar als seus “inferns”, l’Elisabeth va poder arreglar alguns papers per donar feina als seus marits, o allargar la seva estada allà. Però quan tot semblava que començava a anar millor reben una notificació conforme ordenen la seva clausura. Els alemany havien envaït bona part del territori, als tres dies tot va acabar: les mares junt amb els seus fills van haver de tornar als seus caps de refugiats i l’Elisabeth va tornar cap a Suïssa per continuar treballant en altres projectes.
La Joaquima ens explica que a part de la Maternitat no feia res més ”M’entregava amb cor i ànima a la meva feina”. “Quan t’entregues a un treball així a de ser al cent per cent sinó no ho fas”, afegeix. Després de la clausura de la Maternitat va tornar amb la seva vida d’abans treballant al mateix hospital a Berna, tingué dos fills i el seu marit va morir també com a conseqüència de la guerra, però la nostre protagonista no es cansa de repetir “ Si l’Elisabeth m’hagués dit de tornar, jo ho hagués fet”
Cal tenir en compte que en algun capítol no he pogut evitar l’avorriment per un petit abús de dates històriques, i escàs argument( el llibre no es centra en una història lineal).Aquesta novel•la ha aconseguit un èxit rotund ja que amb aquest revolucionari concepte de barreja de dates històriques amb testimonis reals aconsegueix fer-lo més amè, és una obra digne d’esment i influent que expressa el que vol d’una manera realista però no dramàtica. Per tant la catalogo d’una obra notable.

L'ànima valenta

L’ànima valenta comença quan Hans rep una carta del Konradin von Hohenfels, que li dona al seu pare, perquè li doni al Hans el qual comença a llegir la carta, en ella escrit que el seu millor amic, Konradin esta a la presó de Spandau des del 10 de setembre de 1944, tres dies abans havien participat en el complot per assassinar Hitler. Konradin explicava que pensava que aquesta carta no arrivaria mai a les mans de Hans, però li faria la mort una mica més fàcil, ja que recordava que quan eren petits, abans de tenir al Hans no tenia a ningú, estava sol, no li podia explicar els seus problemes a ningú, no havia tingut mai contacte amb els nens o companys d’una classe normal d’una escola.
Ell va dir, “quan el vaig veure per primera vegada em va sorprendre ja que era diferent a tots els demés de la meva classe, no intentava fer-se l’interessant davant meu, només per ser un Hohenfels, era intel•ligent i àgil, i ho havia pogut comprovar perfectament a la classe de Múscul Max. Quan es va acostar a mi i em va parlar per primer cop, vaig veure que era valent, intel•ligent i àgil ho crec tant per les classes de l’escola com per altres coses, vaig trobar que era un noi molt interessant i tenia moltes ganes de saber més d’ell, i de la seva vida, i el que fos jueu, i que tingues altre creences no em va importar a l’hora d’amistar-me amb ell, i no m’importava per res el que la gent penses.”

Al desequilibri de la història narra tots els records de les coses bones i dolentes que el Hans i el Konradin han passat junts, ja que gràcies a que en Hans fos jueu, gràcies a la forta amistat que tenien, d’alguna manera va fer-li canviar totalment les idees sobre el nazisme. Les paraules de Konradin van ser: “vaig veure el que li feien a tots els jueus, vaig veure els camps d’extermini, que Hitler només volia humans que fossin de la raça ària, les guerres per aconseguir encara més poder, terres i riqueses, mai pel bé de la gent sinó simplement pel d’ells mateixos, ...
També sense dubte per tot el mal que et van fer a tu i a la teva família i persones estimades”, va admetre.
Desprès de que en konradin li envies aquesta carta a en Hans, va tenir encara més problemes, els seus pares es van assabentar de que havia intentat assassinat a Hitler: les seves paraules quan va descobrir que els seus pares ho sabien van ser “Doncs jo crec que s’ho han pres bastant malament, encarà que no els hi vaig poder veure la cara però se que estan molt decebuts per les seves creences i la meva conducta, ja que ells sempre han cregut cegament en Hitler.

La ultima part de “L’ànima valenta” narra l’últim dia del Konradin von Hohenfels abans de ser executat pel complot per assassinar Hitler. Ell explica que esta realment preocupat pels seus pares, però sobretot per la seva mare. Ell diu, “¿Què farà quan sàpiga que els seus amics nazis m’han matat i s’adoni que han perdut la guerra i que la nostra Alemanya és en ruïnes? ¿Com podrà pair que el seu món s’ensorri? ¿Tindrà ànims per enfrontar-s’hi, o trobarà que la vida no val la pena?”.
En Konradin puntualitza com va involucrar-s’hi en el complot per assassinar a Hitler i com va anar contra els seus principis i creences, i pel seu caràcter i educació.
Konradin remarca que no sap si li arribarà mai a les mans del Hans.
“Li escric aquesta carta i li envio amb el desig de que tingui la sort de rebre-la perquè jo el continuo estimant com abans, com quan érem petits, i perquè li vull demanar perdó per tot el que li he pogut arribar a fer amb els meus actes, perquè crec que és l’únic i millor amic que he tingut de veritat a la meva vida. L’únic amic amb qui he pogut confiar sempre i la primera persona que quan vaig arribar a aquella escola em va venir a parlar-me sense por”, manté.
“La veritat es que no estic gens espantat ja que se que he fet el correcte o com a mínim el que crec que ho és, he actuat segons els meus pensaments i les meves creences.
No tinc por de morir pel que penso. Simplement estic trist per no haver-te pogut veure una ultima vegada i per no haver-me pogut acomiadar de tu”, sosté.

El noi del pijama de ratlles

" Pensava que el que feien estava bé", diu Gretel

John Boyne ens narra magistralment la historia d’una família de classe alta Berlinesa, que es veu obligada a deixar la seva còmoda casa per anar a viure a Polònia, en una casa al voltant del camp de concentració d’Out-With on des d’allà el pare podrà exercir la seva excel•lent tasca de comandant encomanada per el Führer. Per tant tothom fa les maletes i els pares juntament amb Bruno, Gretel i Maria la serventa emprenent el viatge cap al lloc on viurien els pròxims anys.“Allà a Berlín tot era molt bonic, no teníem cap problema econòmic i això ens permetia tenir una casa de 5 plantes, el barri era dels millors i les cases del carrer a l’igual que la gent eren totes semblants. En arribar a Out- With va ser com si el món ens caiguera a sobre, vaig trobar a faltar les meves amigues i em vaig trobar molt sola.” Ens explica Gretel. Durant els primers dies d’estança a la nova casa , sobretot ens mostra molt l’estat d’ànim del protagonista en Bruno, un noi de 9 anys que tot ho troba horrorós perquè no para de fer comparacions amb la seva anterior casa, pensa que el temps que estarien allà seria d’unes setmanes o fins i tot mesos cosa que li semblava una bogeria de pensar, en repetides ocasions prova de parlar amb el pare per donar-li la seva opinió però es dona compte de que aquella seria la seva casa fins a pròxim avís i que per tant no hi havia res a fer, era la nova feina del pare i ell havia d’estar-hi orgullós encara que sembles un càstig per part del Führer.
No només era ell el que es sentia sol ja que la seva germana havia deixat les seves tres millors amigues i es passava els dies a la seva habitació ordenant nines. “La mare m’havia explicat que al pare li havien encomanat una feina molt important, i que l’haviem d’acompanyar, també em va dir que mínim ens estaríem un any això em va fer assomir-ho per no estar tot el dia pensant en el moment de tornar. Però això sí recordo que estava molt sola i que passava dies sencers a l’habitació.” Justifica. En el seu primer dia a la nova casa Bruno es va fixar que des de la finestra de la seva habitació podia veure que al fons de tot hi havia moltíssima gent i que tots portaven la mateixa roba, eren famílies senceres de jueus presoneres a tant sols un centenar de metres d’on vivien, la seva immaduresa no li feia veure l’extermini que succeïa cada día davant dels seus propis ulls com unes taronges i la boca oberta dibuixant una “O”, tal com ho acostuma a narrar diverses vegades l’autor afegint-hi un toc d’humor. “el meu germà em va convidar a veure per la seva finestra i vaig veure tota la gent, poc desprès vaig anar a parlar amb el meu pare i em va explicar de la manera mes suau el que passava però no ho vaig entendre del tot,em sembla que mes o menys un any desprès del trasllat em vaig començar a percatar de l’odi que teníem els alemanys als jueus, devia tenir uns tretze anys quan ja començava a veure les coses clares, encara que no sabia res del que realment els hi feiem.” Ens aclareix.
Mica en mica la família es va anar acostumant i els joves de la casa comencen a portar vida normal ja que el pare decideix que cada matí tindrien un professor, aquest els hi ensenyava sobretot història i geografia i se’l veia clarament nacionalsocialista. Al final d’una classe Bruno recorda que ell deia que li agradava fer d’explorador per casa seva, aleshores es vesteix tal com creia que era correcta i emprenia una caminada per explorar els voltants de la casa i sobretot un lloc que li picava molt la curiositat, la tanca de separació, allà coneixerà el que acabaria sent el seu millor amic l’Shmuel, un noi jueu nascut exactament el mateix dia que ell, molt prim per culpa de la situació i rapat el zero per no tenir problemes de polls. Ell i Shmuel mantindran una relació molt tendra i a la vegada força contradictòria per la seva edat ja que no podien jugar, nomes parlar a través del filat. Per altra banda Gretel cada vegada està més adaptada i juntament amb la seva mare fan una bona relació amb un tinent anomenat Kurt Kotler, un jove de 19 anys. “Crec que si que em vaig enamorar del tinent Kotler i encara no sé perquè. Era un amor d'aquests que no podia evitar. Tot i que la majoria de trets d'en Kurt no m'agradessin tenia alguna cosa que feia que li parés atenció. Sabia que era arrogant i que es portava malament amb els que eren jueus. Tenia una obsessió amb els "oposats”. A més a més, feia la guitza a Bruno. En Kurt era un jove de 19 anys molt atractiu i amb això ens podia enamorar a qualsevol. Tot i ser ros i, per tant, no ser del meu tipus, tenia alguna cosa que el feia especial. Durant el sopar, quan el nostre pare li deia coses sobre el seu pare, era un dels moments on se'l veia més encantador”. Ens comenta la dona.
Les sortides de Bruno a veure Shmuel eren practicament diaries i també les aprofitava per donar-li menjar ja que cada vegada el veia mes dèbil, parlaven de les seves famílies i del motiu pel cual estaven allà. Un dia Bruno es trobà al seu amic a la cuina de casa i li donà de menjar, el tinent Kotler se n’adonà i els hi preguntà si ja es coneixien, en Bruno no va saber perquè però va pensar que el millor era amagar la seva relació per si de cas.
La Gretel fa una cosa molt estranya ja que guarda totes les seves nines i comença a ficar mapes i punxons a sobre, llegir diaris, cosa que fa pensar a en Bruno que el Cas deseparat havia enfollit pel complet.
“Em sento un pel avergonyida de dir-ho però penso que trobava bastant bo tot el que feien. El professor que vaig tenir em va marcar bastant i sobretot la clau va ser el meu pare. Sovint m’explicava que el jueus no eren persones, deia una frase que em feia força riure que es que: “estaven just per sobre el mono”, i que per tant el deure d’un bon patriota Alemany era netejar tota aquella pila de gent que feia centenars d’anys que ens empobria i que havia ocupat Europa. Doncs ja veus que amb persones tan properes amb aquesta ideologia, et feia pensar que el que feien era molt efectiu.
Mai em va dir directament que els mataven o els exterminaven però a mi ja em voltava pel cap aquesta idea. Sobre la situació actual, doncs crec que justament ara es un moment un pel difícil per culpa d’aquesta crisi, però veig una Europa forta i amb ganes de tirar endavant per que tot continuï anant cada vegada millor i sobretot no oblidar el passat ja que sempre ens pot ajudar.” Afirma.
La historia continua i la mare convenç el pare per marxar finalment d’Out-With, en teoria en Bruno hauria d’haver estat content però li feia molta pena tenir que abandonar el seu gran amic, per això planeja’n una gran exploració: en Bruno es vestirà igual que l’Shmuel i aniran en busca del pare jueu deseperagut, amb tanta mala sort que aquell mateix moment era el torn de l’Shmuel i la seva barraca, sense saber ben bé on anaven i amb una forta pluja que els enfangava els seus pudents pijames van anar desfilant juntament amb els xiulets del soldats van pujar un seguit d’esglaons fins entrar dins una camara on finalment moren tots dos amb les mans ben agafades l’un amb l’altre. Els dies següents la família comença a buscar-lo fins a la investigació que en va treure el possible entrellat. “es complicat parlar d’aquest tema no hi parlo sovint es una taca fosca del passat que no acostumo a regirar però faré un esforç. Aviam trobo acceptable el resultat final que es va donar de la mort del meu germà, gracies a la interrogació d’alguns jueus uns van coincidir dient que el seu fill els hi explicava que tenien un amic que de tant en tant es veia amb el fill d’un soldat, això sumat amb els rastres de la roba del filat i que dintre de la llista dels gassejats d’aquell dia apareixia el nom d’Shmuel Balsam, tot fa pensar que succeeix, vaja el que explica el llibre.” Acomiadant-se de nosaltres amb alguna que altra gota visible els ulls.

Carles Setó

Entrevista:
Lucien Badjoko, és un nen que viu a Goma, una ciutat de la República del Congo, ell era con tots els nens, però a aquest li agradava jugar i veure pel•lícules de la guerra. Ell no n’era realment conscient del que suposava la guerra, fins que un dia decideix junt amb l’Alí, un amic seu, allistar-se als 12 anys d’edat a les Forces Armades Rebels (Tutsis), un exèrcit militar que lluitaven per alliberar el Zaire de la dictadura de les FAZ (Forces Armades Zaireses) i del seu cap, el dictador Mobutu. "Tot això es fa pel seu bé, pel bé del soldat, si la nova generació creix forta, el país creix fort. És la millor manera de fer fort a un nen, amb disciplina i cops de pal, ells a la llarga ho acaben sabent.”Al començament en Lucien estava molt il•lusionat al pensar que seria soldat i que rebria una arma només arribar; però no era com ell es pensava, al arribar al primer camp d’entrenament, es va trobar amb uns comandants tutsis que tractaven als nens nouvinguts amb una crueltat descomunal. “No volem que morin, és el destí, uns moren per aconseguir el país i els que viuen són els que tenen que reconstruir-lo” Durant el temps en que en Lucien va estar en aquell camp d’entrenament va odiar haver-hi anat, però amb el temps i la duresa dels entrenaments es va tornar fort i va aprendre a eliminar tota mena de sentiments que es consideres una debilitat. L’arma no la va rebre fins haver acabat la formació en aquell camp d’entrenament i va ser transportat a un altre camp més avançat, on eren tractats aquest cop amb més respecte i els hi ensenyaven com funcionava i es feia servir una arma. En aquest segon camp en Lucien va ascendir a instructor i va ser enviat al camp d’entrenament anterior per formar als nous futurs soldats. La seva mentalitat havia canviat, ara ja no odiava l’exèrcit, si sentia agust i trobava plaer al maltractar als nens pensant que era pel seu bé. Més tard va ser ascendit a comandant degut a que en necessitaven un per portar a un grup de soldats al front de Kisangani on s’estava lliurant una batalla, els tutsis havien encerclat la ciutat i necessitaven gent per llençar l’atac final.
Amb 16 homes i la seva M16 en Lucien es dirigia a la batalla per alliberar Kisangani de les FAZ i les FAR (Forces Armades Ruandeses, hutus). Al final Kisangani va quedar conquerida pels tutsis. Pocs dies després mentre efectuaven la neteja de la ciutat, es van trobar un petit poble on hi quedaven dones i nens, segurament les famílies dels combatents, i els capitosts tutsis van començar a assassinar fredament a tots els hutus que quedaven i a la gent civil.
Després de tal massacra, es van dirigir a la gran capital Kinshasa, per conquerir-la i fer desaparèixer la dictadura sobre aquella ciutat. En Lucien va ser ascendit a guardaespatlles d’un dels caps principals de les Forces Armades Rebels després de l’atac a Kisangani. Quan estaven conquerint Kinshasa, van rodejar al seu cap dels tutsis, i als múltiples guardaespatlles que tenia. Tots corrien cap enrere i tots van morir o fugir menys en Lucien i el seu cap, Masasu Nindaga, que va agafar un cotxe i va marxar deixant en Lucien sol en mig de la selva. Ell corria per tot arreu, fins que un tret li va donar a la panxa. Arriba a l’hospital, i es va trobar amb un metge, el doctor Lepele, que el va curar. Durant la seva estància a l’hospital es retroba amb la seva mare, però ell no sentia res, i només veia la seva mare moure la boca. “Vaig sentir una gran pena, perquè sabia que en Lucien s’hauria tornat una persona violenta i assassina”. Més tard, va aconseguir sentir, i la seva mare li va dir que perquè s’havia fet soldat, i ell li va respondre amb agressivitat, que el deixes en pau.
En Lucient, després de rehabilitar-se de la ferida va anar a lluitar al front de Kinshasa.
Finalment, Kinshasa va ser conquerida, i en Lucien va anar a parar en un edifici molt important dels tutsis, per fer de guardià de l’entrada.
Aquell mateix dia, va arribar una persona molt important, però en Lucien no el va deixar passar fins que li ensenyes un certificat. En Lucien va ser molt ferm fins que al final el cotxe va aconseguir passar. Aquell Home del cotxe es va fixar amb en Lucien i la seva fermesa, així que en Badjoko va acabar ser el guardaespatlles d’aquell Home. Era un gran cap dels tutsis, el segon més important, i en Lucien estava orgullós era una persona amable, i molt decidida. Gràcies a aquest cap en Lucien va tenir casa pròpia i un gran armament que col•leccionava. Molts dies en Lucien es vestia de civil i anava a prendre alguna cosa amb un amic que tenia, però, aquest amic va voler anar amb autobús, però hi havia molta cua, va empènyer a la gent, fins que un Home va empènyer al seu amic, aquest va treure la seva pistola i el va matar amb un tret al cap. En aquell moment en Lucien va veure que el seu amic es va tornar foll. Al final de molts problemes transcorreguts en 6 anys de la seva vida, en Lucien Badjoko antic militant dels tutsis, esta estudiant dret a la Universitat de Kinshasa amb 19 anys. “Realment me’n penedeixo molt de tot el que vaig fer quan era soldat, el que abans, quan era al exercit, suposava per mi divertit ara em sembla terriblement horrorós, i em sento afortunat d’haver sobreviscut als conflictes armats dels rebels i de ser un dels pocs que s’ha pogut rehabilitar . Gràcies a això ara puc fer el que sempre he volgut, estudiar dret a la universitat Kinshasa.”



OPINIÓ:

Jo vaig ser un nen soldat, narra la historia verídica d’un nen que viu la guerra des de molt a prop, es pot posar al costat dels pocs títols que expliquen tant bé els conflictes africans. És un llibre implacable ja que expressa magníficament els sentiments que sent el protagonista.
També explica com tractaven els nens en aquells camps d’entrenament. “Tot això es fa pel seu bé, pel bé del soldat, si la nova generació creix forta, el país creix fort. És la millor manera de fer fort a un nen, amb disciplina i cops de pal, ells a la llarga ho acaben sabent.” Això es el que deia un dels caps militars dels tutsis que abusa dels nens, que només al veure’l ja provoca un temor molt profund.
Malauradament no s’explica molt bé els bàndols que hi ha en aquesta guerra i pot provocar un cert grau de confusió.
En molts moments es pot llegir quin preu tenien les vides d’aquells nens per els caps com “No volem que morin, és el destí, uns moren per aconseguir el país i els que viuen són els que tenen que reconstruir-lo” insistia el comandant. Quan el llibre ens parla de les guerres que viu en Lucien ens ho descriu com una massacra total pel poder polític del Congo. “Jo no vull ser president, només vull un país lliure, i es veritat que per això s’han de sacrificar algunes coses com les ciutats i les vides de persones tant adults com nens.” Afirmava amb contundència el capitost tutsi.
Al llarg de la història en Lucien remarca molt el canvi de pensament que té sobre la guerra i la seva família. “Vaig sentir una gran pena, perquè sabia que en Lucien s’hauria tornat una persona violenta i assassina.” Declarava la mare d’en Lucien poc després d’adonar-se que el seu fill era un soldat que combatia al front.
El llibre explica els fets transcorreguts durant 6 anys de la vida d’en Lucien, entre els quals hi passa la formació militar, la guerra, la rehabilitació i el retorn a la vida civil. “Abans era un nen simpàtic, molt alegre i molt bona persona. La guerra li va fer treure tot lo dolent que portava dins, sense deixar-ne cap sentiment bo. I ara, s’ha tornat una persona responsable i disciplinada, tot i que no ha pogut dissimular la tristor i el patiment que la guerra li va fer passar.” Deia la mare amb un gran dol després que el seu fill sortís del reformatori.
És una història gran bellesa, amb un final molt emotiu.“Realment me’n penedeixo molt de tot el que vaig fer quan era soldat, el que abans, quan era al exercit, suposava per mi divertit ara em sembla terriblement horrorós, i em sento afortunat d’haver sobreviscut als conflictes armats dels rebels i de ser un dels pocs que s’ha pogut rehabilitar . Gràcies a això ara puc fer el que sempre he volgut, estudiar dret a la universitat Kinshasa.” Reconeixia en Lucien després de rehabilitar-se. Actualment, en Lucien Badjoko, el famós nen que va ser soldat, té 19 anys i estudia dret a la Universitat de Kinshasa.
Cap militar:

1. Et sembla que es manera de tractar un nen fent-lo soldat?

- SÍ ! Tot això es fa pel seu bé, pel bé del soldat, si la nova generació creix forta, el país creix fort. És la millor manera de fer fort a un nen, amb disciplina i cops de pal, ells a la llarga ho acaben sabent.

2. Perquè us molesteu en reclutar nens quan les seves vides no signifiquen res per vosaltres?

- No volem que morin, és el destí, uns moren per aconseguir el país i els que viuen són els que tenen que reconstruir-lo

3. Que pretens aconseguir amb tot això? Ser el president? Amb un país destruït, sense escoles, amb nens pertorbats i militars?

- Jo no vull ser president, només vull un país lliure, i es veritat que per això s’han de sacrificar algunes coses com les ciutats i les vides de persones tant adults com nens.



Mare Lucien:

4. Què vas sentir en el moment en que et vas assabentar que en Lucien era un nen soldat?


- Vaig sentir una gran pena, perquè sabia que en Lucien s’hauria tornat una persona violenta i assassina.

5. Creus que en Lucien ha tornat a ser la mateixa persona que era abans de ser soldat?

- No, abans era un nen simpàtic, molt alegre i molt bona persona. La guerra li va fer treure tot lo dolent que portava dins, sense deixar-ne cap sentiment bo. I ara, s’ha tornat una persona responsable i disciplinada, tot i que no ha pogut dissimular la tristor i el patiment que la guerra li va fer passar.
-
Lucien:

6. Que vas pensar de tu mateix, al tornar a la vida civil, de quan erets a la guerra, i quan estaves en el reformatori?

- Realment me’n penedeixo molt de tot el que vaig fer quan era soldat, el que abans, quan era al exercit, suposava per mi divertit ara em sembla terriblement horrorós, i em sento afortunat d’haver sobreviscut als conflictes armats dels rebels i de ser un dels pocs que s’ha pogut rehabilitar . Gràcies a això ara puc fer el que sempre he volgut, estudiar dret a la universitat Kinshasa.



Resum, junt amb respostes de l'entrevista:

“Mai vaig voler dir-li a Konradin perquè sabia com reaccionaria, això que no el coneixia del tot...”

a) Com va reaccionar vostè al saber que Konradin havia estat condemnat?
Jo ja sabia que Konradin no acabaria pas bé. Sempre havia estat tan diferent...(Preferia a un simple jueu que ser amic d’un Príncep com hauria volgut un noi normal). No ho vaig entendre fins que vaig saber que l’havien matat i vaig fer el que hauria d’haver fet des d’un principi.

b) Vostè sabia l’existència de les cambres de gas?
Si, jo ho sabia. Mai vaig voler dir-li a Konradin perquè sabia com reaccionaria, això que no el coneixia del tot....

c) Va arribar a llegir la carta de Konradin?
No. Com he dit abans vaig assabentar-me de tot gràcies a ell, a Hans. El vaig anar a veure i em va sorprendre: ell ja sabia que havien mort a Konradin des de feia un temps...Hauria d’haver-lo anat a veure des d’un principi però tenia por. Tenia por de saber la veritat, tenia por del que pogués sentir, simplement tenia por, una cosa desconeguda per a mi fins aquell dia.

d) Creu que va ser un bon pare?
No. No ho vaig ser. Me’n vaig adonar quan mirant fotografies de Konradin (després de saber que havia mort) vaig veure que a les fotos sortia ell tot sol amb la gent que el cuidava. Sempre havia estat així i me’n arrepenteixo... sempre havia pagat a algú perquè el cuidés, jo estava més preocupat de la feina que del meu propi fill, en Konradin.


Redacció:


“Jo ja sabia que Konradin no acabaria pas bé. Sempre havia estat tan diferent...Preferia a un simple jueu que ser amic d’un Príncep com hauria volgut un noi normal. No ho vaig entendre fins que vaig saber que l’havien matat i vaig fer el que hauria d’haver fet des d’un principi.” Va dir el seu pare en preguntar-li com va reaccionar davant la mort del seu fill...
“Mai vaig voler dir-li a Konradin perquè sabia com reaccionaria”. Konradin mai havia sabut l’existència de les cambres de gas.
“...simplement tenia por, una cosa desconeguda per a mi fins aquell dia.” El pare de Konradin mai havia tingut por fins al dia en que va anar a veure a Hans.
Les paraules del seu pare justificant perquè no s’havia ocupat del seu fill... “...estava més preocupat de la feina que del meu propi fill, en Konradin.”

L’entrevistat (fictícia) a Art Spiegelman, en fill d’en Vladek, supervivent a un camp nazi

“Vaig voler conèixer l'experiència del meu pare per fer una novel·la en forma de còmic sobre la vida dels meus pares i la resta de jueus en el III Reich”


El llibre de Maus, és una gran novel·la en forma de còmic escrita per Art Spiegelman. És una indagació per la història dels pares de l’autor.“ La vaig voler conèixer per fer una novel·la en forma de còmic sobre la vida dels meus pares i la resta de jueus en el III Reich”,apunta contundentment Art. En el llibre explica on va néixer i el que va fer al cap d’uns anys.
“ Jo vaig néixer a Suècia, en un poble on acollien a la gent que venia dels camps nazis.
Suècia era un país molt ric gràcies a la fusta, era neutre i era molt avançat.
Al cap d’uns anys vaig marxar als Estats Units on vaig dur a terme molts anys de la meva vida”, recorda feliç.

Hitler va arribar al poder d’Alemanya el 1932, i amb el seu exèrcit nazi va envair Àustria i Polònia, on vivien els pares de l’Art.
A partir d’aquell moment es van endur a tots els jueus a camps nazis, guetos...
“ El meu germà Richieu va morir en un gueto ja que aquest va ser desnonat i cremat. Tots el jueus que l’habitaven inclòs el meu germà van ser assassinats.
I això sense motius em sembla una crueltat.” Informa tristament.
A partir d’aquí ens explica què va arribar el seu pare al camp de concentració els treballs que va fer , en definitiva tot el que va haver de fer per sobreviure.
Al cap d’un temps de no saber res de la seva dona, en Vladek va cremar tots els diaris , els escrits ... de la seva mare, què tenia pensat fer el mateix que l’Art i els va cremar.
“Em va semblar com un assassinat, ja que va destruir els únics records que tenia de la meva mare.
Encara que ho entenc perquè ha de ser dur recordar aquell passat.
I com heu pogut observar en el meu llibre no surt la versió de la meva mare per aquest motiu.”
En Vladek, encara que va haver de patir molt i fer treballs molt durs, va sobreviure.

Va veure com torturaven o mataven a companys seus, com el torturaven a ell, i tot i això feia tot el que li demanaven per tal de poder sortir d’aquell infern. I a part de tot això també va haver d’afrontar el suïcidi de la meva mare. “ Encara que la meva mare es va suïcidar, a diferència del meu pare que va treure forces d’on no n’hi havia.
Va sobreviure perquè va ser capaç d’afrontar tots els problemes que trobava.
Durant la guerra era negociant, treballador, fort, actriu, etc i això va fer que després també ho fós.” Informa l’Art.
En el llibre, l’Art també ens dóna a conèixer una mica els seus sentiments sobre el passat dels seus pares i de les coses que no va poder fer perquè encara no havia ni nascut.
“ Em sento dolgut com si ho hagués viscut, i alhora em compadeixo dels meus pares per tot el que van sofrir”,remarca amb el cap cot.
“ D’alguna manera em sento culpable per no haver estat amb el meu pare i la meva mare en aquells moments terribles”, Apunta amb ganes de plorar.
També ens informa de quin es l’estat del seu pare després de sobreviure a la segona guerra mundial.
Aquest llibre ens explica d’una manera més amena la vida dels jueus en l’època de Hitler.

Víctor Riera Romero, Yeray Tauste Cabero

Entrevista a Bloop: un dels monstres de La pell freda

"Mai podrem arribar a un
acord per a la pau eterna"

El personatge d’aquesta novel·la arriba a una illa a fer d’atmosfèric durant un any. En els primers moments de la seva estància observa coses poc comunes: l’única persona que viu a l’illa és una persona estranya, insociable, viu en un far ple de punxes i a més a més, està fortament armat. L’home s’instal·la a una humil cabana pensant que passarà una bona nit; però la nit canvia degut als atacs violents, d’unes estranyes criatures, sense cap motiu aparent. “Atacàvem en defensa pròpia, sempre s’ha pensat que nosaltres érem éssers dolents, però en realitat l’ única cosa que fèiem era defensar un territori que havia estat atacat anteriorment per l’ésser humà”,s’excusa i afegeix: “nosaltres no buscàvem la destrucció, sinó que simplement per por intentàvem defendre’ns.”
El dia següent l’atmosfèric havia sobreviscut als atacs però els seguirà patint al llarg de la història, cada nit. “Solíem atacar per la nit ja que era més difícil la visió, i d’aquesta

manera els costava més decidir-se a l’hora de prémer el gatell de l’escopeta contra nosaltres; a més érem conscients que pels humans la nit no té el mateix significat que el dia, i que per a ells el dia era el moment d’acció i la nit el moment del descans, la qual cosa ens permetia tenir l’avantatge que ells arrossegaven tot el cansament de les hores anteriors; nosaltres, simplement, esperàvem que arribés la foscor i mentrestant descansàvem a les profunditats del fons marí,”remarca; el protagonista sobreviu gràcies a l’ajut d’una arma que aconsegueix. Però els monstres coneixien l’existència de l’arma? “Érem molt conscients que els humans anaven armats”,recorda. “Sabíem que en aquest aspecte érem inferiors”afirma alhora que explica: “L’única vegada que jo recordi que ens va sorprendre, va ser la segona nit quan vam intentar tornar a atacar el nou atmosfèric, que ell ens va rebre amb una escopeta i a causa d’això va haver-hi més ferits de l’habitual”. També descriu la manera en es distribuïen a l’hora de l’atac: “ens movíem bàsicament per l’instin , ja que a més a més que érem bastant rastrejadors, també ens coneixíem molt bé la zona i sabíem quina era la millor manera d’atacar l’enemic”,puntualitza.
Finalment sembla que la novel·la intenta parlar d’un tema no fictici i ens mostra la part egoista dels humans. “Personalment, crec que mai podríem arribar a un acord per la pau eterna,” reflexiona Bloop, “nosaltres sempre hem sigut els afectats i l’ésser humà ha destruït sense cap tipus de mirament” conclou finalitzant l’entrevista.

Sandra Grimaldo i Elena Cortés

Visita d'Assumpta Montellà al centre

"La història de la Matenritat d'Elna ha de ser explicada a les noves generacions"

Avui hem tingut la visita de l'Assumpta Montellà. Ha estat una hora i quart d'exposició i una ronda de preguntes posterior en què els alumnes de 4t han pogut admirar el discurs increïble, solvent i captivador d'aquesta historiadora. En properes entrades al blog us en farem cinc cèntims més detallats.

Entrevista (fictícia) a Maria Sardà, cuinera a la Maternitat d'Elna

“L’Elisabeth Eidenbenz es va convertir en una segona mare per tots aquells nens”


Hem entrevistat a la Maria Sardà, una de les cuineres de la Maternitat, que també havia estat en un camp de concentració i va poder marxar gràcies a que L’Elisabeth Eidenbenz, directora i creadora de la Maternitat d’Elna, li va oferir una feina.

Aquest llibre és un text impecable sobre l’exili i els camps de concentració, és una barreja molt efectista d’explicació històrica i testimonis.
Al 1939, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va crear la Maternitat d’Elna, un edifici on acollia les dones embarassades que malvivien en condicions penoses als camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes. Aquest també va permetre que persones com la Maria Sardà, una de les cuineres de la Maternitat, fossin rescatades dels camps per anar-hi a treballar.
Expressa molt bé el revolucionari concepte de l’exili tot i que a vegades resulta excessiva la informació i es fa avorrit. Més de 465.000 persones van creuar la frontera entre Espanya i França en busca d’una nova vida i, en comptes d’això, es van trobar a les tropes franceses que els van enviar als camps de refugiats en condicions inhumanes i tractant-los com a delinqüents. “Ens recollien a tots i ens treien les poques coses que havíem pogut carregar fins a França. Després ens posaven a tots en camions i ens portaven fins als camps de concentració com si fóssim animals”, remarca la Maria Sardà. Les dones havien de parir al camp sense ajuda ni recursos per fer-ho i, moltes vegades, o elles o els seus fills morien durant aquest. Va encara una passa més enllà al dir que els que sobrevivien al part moltes vegades es morien el cap de poc temps, pel fred o per la mala alimentació. “Quan vaig conèixer l’Elisabeth i em va proposar d’anar a treballar a la Maternitat no ho vaig dubtar gens, no només per sortir del camp, sinó perquè havia vist com ho passaven de malament les dones i em semblava que un lloc com aquell era molt necessari”, afirma la Maria.

La Maternitat d’Elna té el seu origen en l’Associació d’Ajuda als Nens en Guerra. Rebia ajuts des de Suïssa com aliments, productes higiènics, medicaments, personal sanitari, diners... “Al principi teníem pocs recursos però cada vegada arribaven més ajudes des de Suïssa que van millorar les nostres condicions de treball i les de les mares i els nens”, explica la Maria. Les dones embarassades dels camps vivien en unes barraques amb unes condicions una mica millors que l’altre gent del camp, fins que estaven a punt per emportar-se-les a la maternitat. Un cop allà hi passaven els últims mesos d’embaràs i els primers de vida dels seus fills. Rebien atenció tant sanitària com psicològica. “El més dur era pensar que després moltes d’elles haurien de tornar un altre cop al camp i que potser mai més les tornaríem a veure”, recorda.
En comparació amb el camp, a la maternitat les tractaven molt bé. Tenien una petita granja d’on treien el menjar i l’Elisabeth sempre anava a comprar al mercat per les mares i els nens. També feien festes per Nadal i pels aniversaris i moltes vegades el personal de la maternitat els hi feia regals com roba pels nens o capses de galetes i llaminadures. “L’Elisabeth sempre els hi comprava alguna cosa que, tot i que no era res d’especial, per elles tenia molt valor”, puntualitza la Maria Sardà. Aconsegueix sorprendre que una persona pugui salvar la vida de tanta gent.

A vegades abusa d’informació històrica quan explica que a partir de 1942, a la Maternitat, van començar a arribar dones jueves embarassades que fugien dels nazis i això els hi va portar molts problemes. “L’Elisabeth camuflava el nom dels nens jueus amb un nom fals per tal d’evitar registres a la Maternitat”, explica. Va salvar moltes vides però alguna vegada també va haver de lliurar mares a la Gestapo. Cada any neixien menys nens i nenes a la Maternitat.
L’any 1944, a mitjan d’abril, l’exèrcit alemany va donar tres dies a l’Elisabeth per abandonar la Maternitat i clausurar-la. Després de l’èxit rotund que havia tingut fins aquell dia la Maternitat per les dones, ella va continuar a l’Avairon, al nord de França, en una colònia infantil i, un cop acabada la guerra, va marxar a Àustria per ocupar-se dels nens que havien quedat orfes. “Després de la clausura em vaig quedar a viure a França i vaig estar treballant d’ajudant en un hospital, com que havia après algunes coses d’infermeria a la Maternitat no em va resultar gaire difícil”, expressa la Maria Sardà.
Aquesta història esplèndida sorprèn a tots els lectors ja que no és un tema del que es parli gaire i l’aparició de testimonis la fa encertadament realista.

Entrevista-reportatge (de ficció) a Remei Oliva sobre la Maternitat d’Elna

“Anar a la Maternitat va ser un punt de llum quan tot era fosc”


Aquest magnífic llibre narra la història de més de 460.000 persones que van fugir a França entre el 28 de gener i el 12 de febrer de 1939, “va ser tan descarat que ens fessin fora d’aquella manera” ens explica Remei Oliva, quan Franco va guanyar la guerra cívil. “Jo sempre havia viscut a Barcelona, al costat de Plaça Catalunya, coneixíem a tothom i ens portàvem molt bé entre tota la gent del barri. Teniem una vida feliç i senzilla, al començar la guerra tot va canviar, perquè la gente tenia por, es va perdre la confiança i tot eren problemes, també la gana ens afectava”recorda Remei. Molta gent va haver de deixar-ho tot enrere: ”quan ho has de deixar tot, dones valor a coses que normalment ni les mires. Totes les fotos, les joies eñs mobles, tot ho perts” diu ella. Havien d’intentar començar de nou la seva vida en un altre lloc, “ no sabia si tornaria a Barcelona, potser mai més tornava a Espanya”conclou.
Malauradament res no va sortir com la gent pensava, el govern francès els va tancar en una platges prop de Perpinyà amb unes condicions de vida nefastes on els gentdarmes els tractaven com a presidiaris; “hi va haver molta gent que va morir, d’altres no aguantaven el dolor físic i moral i es perdien mar endins mentre els seus amics i familiars ho veien, sense poder impedir-ho perquè no tenien forçes ni per plorar”, explica Remei.
Gràcies a Elisabeth Eidenbenz les mares que estaven a punt de parir van poder-ho fer còmodament en una maternitat situada prop d’Elna; “per mi anar a la maternitat va ser un punt de llum quan tot era fosc”admet; “allà podiem menjar i dormir bé i els nadons podien agafar forces per tornar al camp” explica Remei. La maternitat té el seu origen en l’Associació Ajuda als Nens en Guerra, aquesta associació es va crear als Països Baixos just després d’acabar la Primera Guerra Mundial. Amb l’ajut d’Elisabeth i els apadrinaments que feia la gent de França la maternitat tenia tot el que necessitava. La maternitat era una casa molt gran amb molts treballadors: hi havia des d’infermeres i cuineres a jardiners. Molts dels treballadors temporals eren els marits de les dones que estaven ingressades que aprofitant l’excusa que s’havia trencat alguna cosa anaven a veure els seus fills. “L’Elisabeth ens va tractar molt bé i entre tot el personal ens van fer sentir molt especials”, explica, “sempre recordaré el nadal que vaig passar allà i com es van encarregar de fer-nos una festa”, puntualitza Remei. Les mares estaven a la maternitat un o dos mesos i després havien de tornar als camps, allà durant unes setmanes les alimentaven millor a elles i als nens. “Per una part no volia tornar, el meu fill només tenia poc més d’un mes i al camp havia vist que molts nadons morien. Per l’altra banda volia ensenyar el nen als meus pares i poder estar amb ells perquè estaven delicats de salut”, explica.Quan va començar la Segona Guerra Mundial la maternitat va estar sotmesa a una gran pressió. Com que la maternitat havia acollit a tots els catalans i espanyols republicants contraris a Franco, l’exèrcit Alemany els tenia molt vigilats.Per la Pascua de 1944 a mitjans d’abril, l’exèrcit Alemany, davant de la passivitat dels gendarmes francesos, va donar tres dies a l’Elisabetn per abandonar la maternitat i clausurar-la. Exactament al cap de tres dies justos, l’Elisabeth tancava la maternitat. Ella va continuar a l’Avairon, més al nord de França, en una colònia infantil. Un cop acabada la guerra tornà a Àustria per ocupar-se dels nens orfes que havien quedat. Avui dia recorda els seus nens i la maternitat com l’etapa més important de la seva vida.“Quan tot va acabar jo, el meu marit, el meu fill i els meus pares vam anar a viure en un poblet de frança. En Joan i els pares van morir al cap de pocs anys, en Joan per culpa dels materials que va respirar a la mina i els pares de vells. Ara només quedem en Rubén i jo, fa poc vam tornar a la maternitat, tornar a aquella casa em va emocionar molt “, recorda. “Sempre recordaré a aquella dona que tantes esperances i felicitat va donar-nos a més de 560 mares. Un dels tresors més grans que tinc són els trossos de filferro que utilitzava per fer la roba al meu fill i totes les cartes que ens enviàvem jo i en Joan” conclou.El llibre ve acompanyat d’una riquíssima galeria de fotos i aconsegueix sorpendre perquè fa una exel·lent barreja entre el relat històric i els seus testimonis. Crida molt positivament l’Elisabeth, ja que hi ha poques persones com ella, que arrisquin tant la vida en un conflicte que no és del seu país.

De la interpretació literària a l'exploració temàtica de la narració

Treballar 8 lectures simultàniament sobre la temàtica de la guerra a 4t d'ESO

A les entrades precedents d'aquest blog els alumnes de 4t de secundària han estat explorant aspectes d’interpretació relacionats amb Terra Baixa: ¿per què aquesta obra és un clàssic?, ¿com podem definir "clàssic"?, ¿quins aspectes simbòlics podem trobar-hi (des dels noms dels personatges a accions recursives al llarg del llibre com el riure, passant per éscenes amb valor anticipatori), ¿com podem relacionar-la de forma molt evident amb el problema actual de la violència de gènere (tal com van fer en la primera traducció a l'italià, situada a Sicília i titulada Feudalisme, en què es relacionava amb el caciquisme de la vida rural)?, ¿és possible interpretar-ne concomitàncies amb altres productes narratius, allunyats en el temps i l'espai (verbigràcia Thelma & Louise)? Les dues preguntes que engloben tot el projecte són (i) ¿com posar el procés interpretatiu al centre de la lectura d'una obra? i (ii) ¿com fer que en aquest procés interpretatiu hi tinguin un rol bàsic l’escriptura (elaboració d'entrades d'un blog), el diàleg col·laboratiu (a l'aula, en parella, petit grup i gran grup) i l'exposició oral formal (a la UAB amb alumnes de Didàctica de la Llengua de 2n de Pedagogia)?

Una vegada completat tot el projecte abordem el següent, també lligat a l'educació literària però de caire diferent. El projecte que acabem de descriure se centra en la interpretació d’una obra de lectura de curs, igual per tothom, Terra Baixa, amb un acompanyament I un guiatge intensos per part del docent. El projecte que hem estat realitzant aquests dies és de caire força diferent, centrat en el treball sobre tòpics literaris (en concret el tòpic de la guerra, amb una sèrie de subtemes, com els camps de concentració, les arrels del conflicte i els supervivents), i amb lectures de llibres diversos (agafats de la Biblioteca del Centre, de la Biblioteca de la Diputació, dels llibres que els propis alumnes tenen a casa o de noves adquisicions). En total els alumnes es llegeixen 8 obres proposades i justificades pel professor, de temes diversos, de nivell de dificultat i llargària també diversos, i de naturalesa diversa (novel·la, assaig, biografia, còmic). La consigna és de llegir l’obra a casa (amb un cert acompanyament per a alguns alumnes) i de realitzar una activitat final: una entrevista a un personatge amb format de reportatge. De forma paral·lela a la lectura a casa de l’obra els alumnes van treballant quatre aspectes parcials de l’entrevista final de tal manera que progressivament vagin coneixent els “ingredients” que hauran de tenir en compte així com la manera de cuinar-los. El procés, que detallarem en una entrada en aquest blog potser més endavant, culmina amb una activitat de “escriptura en directe” per part del professor, que exemplifica com cal anar lligant els diversos elements per fer l’entrevista-reportatge: el professor escriu al portàtil i amb l’ajut d’un canó els alumnes van veient com va creant el text. Aquesta activitat s’acompanya des dues preguntes i una explicació: les preguntes es formulen quan es presenta l’activitat i són “¿Quantes vegades recordeu haver vist el vostre professor escriure les demandes de textos que us ha fet?” i “¿Quantes vegades heu vist escriure algú “expert” com ara el vostre professor en directe?”. L’explicació consisteix en la formulació del “pensament en veu alta” del professor mentre escriu.

Què és interpretar un text literari? (1)

En aquest apartat us explicarem que significa interpretar un text; ho examplificarem amb una metàfora. Hi ha vegades que un text no ho acaba d’explicar tot, com per exemple la poesia, una pel·lícula, una obra de teatre (Terra Baixa), aquests textos es diferencien d’altres textos més clars, com els periodístics en què no cal interpretar a un nivell tan profund. La poesia és un del primer tipus, per tant hem d’intentar interpretar el seu significat, fer deduccions, etc. Fer això amb la poesia és molt difícil degut a la seva brevetat, i ho podem comparar amb la tasca d’un investigador que ha d’esbrinar què passa a l’habitació del costat, on se senten sorolls, només amb els breus segons en què la porta s’obra i es torna a tan

car; quan la porta es tanca, l’investigador fa deduccions a partir dels indicis que ha pogut observar. Carl Sandburg, el 1928, va explicar això dient:”Poenty is the opening and closing of a door, leaving those who look through to guess about what is seen during a moment”.

Quan acabem de llegir un poema, ens convertim en investigadors: fem deduccions, busquem proves, fem hipòtesis... I això passa, en un nivell menor, a Terra Baixa o a altres textos.

Aquesta idea la explicarem amb un exemple de poesia que s’ha d’investigar: ( J.V.Foix: És quan plou que ba

llo sol)

Paràgraf 1:

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques d’una mata,

El casalot del pirata

És un ampli gira-sol

Vestit d’algues, or i escata.

-el poeta ens explica què únicament balla ell sol quan plou i a més a més ho fa disfressat amb algues i escates; podem pensar que el que passa és que està tenint un somni. Tot seguit descriu el paisatge, un ocell, un girasol, etc.

Paràgraf 2:

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

-el poeta experimenta una estranya transformació: quan riu es torna geperut, vestit amb roba antiga... El poeta empaita la masovera i es pot interpretar que fan l’acte sexual, perquè parla d'una bandera que planta d'una agulla sequera, i podem ser presos pel membre sexual masculí.

Tot seguit explicarem les relacións que hi han a Terra Baixa:

· .La relació entre la Nuri i el Manelic:

Nuri:He,he,he!Sí,vaja,sí,una cosa: que no tens un germà, tu?

Manelic:Sóc jo sol, i encara sóc massa.

Nuri: Cap?Cap? ni un de petitet i bufó com tu? Que tingués la meva alçada...

Manelic: Per què, Nuri?

Nuri: res,res. He,he!perquè m’agradaria que el tinguessis.

-podem intuir que a la Nuri li agrada el Manelic encara que el llibre no ho digui literalment.

· .La mort d’en Manelic i la Marta:

Manelic:anirem a la muntanya on ningú se’n pugui en riure i si algú se’n riu

anirem més amunt a prop de Déu.

-podem intuir que la Marta i el Manelic s’acabaran suïcidant, ja sigui perquè la policia els està buscant, per la pressió que tenen al seu damunt després de la seva fugida,...

A contimuació mostrarem la idea de per què llegir un clàssic, mes endevant exposarem els 5 punts d'Italo Calvino.

Terra Baixa el considerem un clàssic; un clàssic és una obra que perdura al llarg del temps, i que pot relacionar-se amb el present de cada lector.

En el cas de Terra Baixa es pot relacionar amb el present, ja que parla de maltractaments, violència sobre les dones, etc. Encara que s’hagi escrit fa més de 110 anys ( 1895).

Italo Calvino va escriure “Por qué leer los Clásicos”, tot seguit hi ha 5 punts d’aquest article que es poden relacionar amb Terra Baixa i la idea de què és un clàssic. Els reproduïm amb les nostre paraules:

04. Sempre que llegim un clàssic hi trobem coses noves. (com per exemple la primera vegada que llegim Terra Baixa podem pensar que la relació entre el Sebastià i la Marta és una relació d'amor. En canvi la segona vegada que ho llegim ja podem interpretar que és mès una relació de poder, maltractaments...)

06. Un clàssic es basa en ambigüitats que permeten interpretar. (aquest punt és refereix a la metàfora de la porta.)

08. Un clàssic sempre accepta varies interpretacions, mai se sotmet a una de sola. (Poden haver diferents interpretacions sobre el riure i les relacions dels personatges.)

12. El clàssic sempre és deutor de llibres anteriors. ( l'autor del clàssic té molta cultura literaria.)

14. Els clàssics ens parlen de veritats immutables encara que la societat vagi canviant. (Terra Baixa va ser escrit fa mès de 100 anys i els temes que remarca són presents encara avui en dia, com per exemple els maltractaments.)

I finalment com veiem l'interpretació es un procés molt obert semblant a la investigació, i els textos que permeten interpretar mès coses, són els que anomenem clàssics.

.Elena.Grimaldo.Carpena