ENTREVISTA A MACIEJ LEWADOWSKI, un supervivent de monowitz comparteix la causa de Primo Levi.
Em dirigeixo cap a la casa del nostre entrevistat, Maciej Lewadowski, jueu polones de 82 anys, que viu a Cracovia, Polonia, i que va sobreviure del camp de treball i extermini de Monowitz, a Auschwitz, com Primo Levi, autor del llibre si aixo es un home, sobre la vida als camps.
La casa es als afores de la ciutat “on tot es mes tranquil i un pot reflexionar molt millor” comenta Maciej, mentre cofoi ens obre la porta de casa seva, i ens ofereix te i galetes.
Durant tots aquests anys, ell ha visitat les escoles de Cracovia, explicant als nois la seva
vida al Lager, responent a preguntes i assistint a nombrosos actes relacionats.
Exposar com era la vida als camps, que va passar i quines atrocitats shi van cometre es una cosa a la que primo Levi va donar una importancia maxima, “El que ell va fer va ser molt important, molt mes que un humil testimoni, ell va agafar-ho tot i ho va escriure, no nomes en clau de narracio sino que hi va reflexionar, hi va filosofar mentre ho escrivia…i aixo es molt difícil. Es impressionant com mai ha tingut por de parlarne, o se nha sentit culpable… la gent dels camps en sortia boja, desesperada, descolocada, pero ell sempre ha mantigut el sentit de la dignitat i de la logica, sobretot” parla Lewadowski amb to solemne, sobre l-autor del llibre.
Maciej es dels pocs que va sobreviure i se sent amb la obligacio de no deixar que es perdi el testimoni. “sovint la por mes gran que teniem alla dins era que la gent, el mon exterior en general, no arribes a coneixer mai el Lager, ja que era una cosa que ni tan sols nosaltres coneixiem” explica Maciej. “Al llibre crec que es diu, que dalguna manera teniem tots un malson: el de la historia contada pero mai escoltada”* recorda Maciej, al que li agrada demostrar-se a si mateix que no han fracassat, i que la historia ha sigut escoltada: “sento una gran gratitud quan puc mirar als meus oients i comprovar que a les seves cares hi ha la voluntad descoltar i intentar copsar la magnitud del que els es explicat” reconeix Maciej amb entusiasme, mantenint la solemnitat.
Maciej te una capacitat oradora bastant cinematografica, el que fa lentrevista tenir un caire magic. Ell conserva unes faccions contretes i enfonsades, que fa recordar dalgunes imatges dels camps, com les que he vist aquest mati al museu de Birkenau. “al camp no hi he tornat gaire, em resulta bastant impactant, aixi com tambe penso que se nha perdut molt de significat, ara que fins i tot hi ha un restaurant!”s-exclama somriguent Maciej, que recordava feia un moment les porcions minimes de menjar que rebien: “per aguantar tres o quatre mesos nomes, segons els calculs dels nazis” seguéis ell amb el mateix to sorneguer.
Hi ha coses que segueixen causant estralls en els records de Maciej, al camp de monowitz. “com ledifici que feia dhospital, don vaig veure sortir un amic per no tornar-lo a veure mai mes, o la fabrica on el treball era la unica cosa que ens separava del crematori, pero que tambe ens separava de la nostra persona” Maciej, com Levi, soste que lobjectiu de tot allo era convertir les persones en animals, sense personalitat, i que daqui venia que estiguessin tant de temps sense poder reflexionar, o parlar animadament, i que per aixo “ens rapaven els caps, ens vestien igual i ens feien caminar com a formigues sense objectiu algun”.
“Pero sens dubte el lager era, com diu Levi, un espectacle sonor: Les dianes del mati, els xiulets de les fabriques, els crits dels oficials…” Maciej ha aixecat el cap i ha mirat per la finestra: mentre mira, explica: “alli la majoria parlavem polones, i alguns jiddisch, per tant, els oficials ens donaven les ordres en polones, i els pobres que no les entenien, com els italians o els grecs, rebien de valent. Es de les coses que recordo, perque em feien sentir realment violent, el polones no era la llengua dels assasins, perque en polones mhavia criat a la meva familia jueva de Cracovia, i la considero la meva llengua materna” Maciej es mostra afligit per aquestes paraules. En efecte, parlar del record resulta mes difícil del que qualsevol pensa.
Pregunta inevitable es aquella de que si va arribar a coneixer a Primo Levi al Lager, la qual Maciej semblava estar esperant, “No estic segur dhaver conegut a Primo, recordo alguns Italians pero nomes em vaguen imatges borroses pel cap. Alla al Lager la gent no tenia nom, tan sols un numero, i tampoc hi havia gaire diferencies fisiques.” Aclareix Maciej.
Ja despedint-nos, surt un tema que rondava pel meu cap una estona: si Maciej creu que sha dexplicar a tothom que van ser els Lagers, quina funcio tenien i per qins motius van ser creats, es perque la gent estigui previnguda en el futur? “Sense cap dubte” ve la desposta, “A Europa hem sigut immunitzats potser a tals sucesos, no ens podriem permetre una bogeria com aquesta, ara, hi ha gent que guarden idees que son dignes dinvestigacio i les quals em fan molta por, sobretot perque estan al poder, i perque la seva gent no sap gaires coses de Lagers…” son les paraules de Maciej, que valora finalment els seus objectius: “La desconeixenca dels camps es perillosa, pero encara ho es mes la negacio, qui nega els camps, es qui acaba cometent bogeries com aquestes.” Finalitza Maciej i es despedeix molt afablement de mi, mentre macompanya a la porta.
*Primo Levi somnia que es a casa explicant les histories del lager pero que tothom parla daltres coses i ningu lescolta, i la seva germana marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada