Entrevista:
Lucien Badjoko, és un nen que viu a Goma, una ciutat de la República del Congo, ell era con tots els nens, però a aquest li agradava jugar i veure pel•lícules de la guerra. Ell no n’era realment conscient del que suposava la guerra, fins que un dia decideix junt amb l’Alí, un amic seu, allistar-se als 12 anys d’edat a les Forces Armades Rebels (Tutsis), un exèrcit militar que lluitaven per alliberar el Zaire de la dictadura de les FAZ (Forces Armades Zaireses) i del seu cap, el dictador Mobutu. "Tot això es fa pel seu bé, pel bé del soldat, si la nova generació creix forta, el país creix fort. És la millor manera de fer fort a un nen, amb disciplina i cops de pal, ells a la llarga ho acaben sabent.”Al començament en Lucien estava molt il•lusionat al pensar que seria soldat i que rebria una arma només arribar; però no era com ell es pensava, al arribar al primer camp d’entrenament, es va trobar amb uns comandants tutsis que tractaven als nens nouvinguts amb una crueltat descomunal. “No volem que morin, és el destí, uns moren per aconseguir el país i els que viuen són els que tenen que reconstruir-lo” Durant el temps en que en Lucien va estar en aquell camp d’entrenament va odiar haver-hi anat, però amb el temps i la duresa dels entrenaments es va tornar fort i va aprendre a eliminar tota mena de sentiments que es consideres una debilitat. L’arma no la va rebre fins haver acabat la formació en aquell camp d’entrenament i va ser transportat a un altre camp més avançat, on eren tractats aquest cop amb més respecte i els hi ensenyaven com funcionava i es feia servir una arma. En aquest segon camp en Lucien va ascendir a instructor i va ser enviat al camp d’entrenament anterior per formar als nous futurs soldats. La seva mentalitat havia canviat, ara ja no odiava l’exèrcit, si sentia agust i trobava plaer al maltractar als nens pensant que era pel seu bé. Més tard va ser ascendit a comandant degut a que en necessitaven un per portar a un grup de soldats al front de Kisangani on s’estava lliurant una batalla, els tutsis havien encerclat la ciutat i necessitaven gent per llençar l’atac final.
Amb 16 homes i la seva M16 en Lucien es dirigia a la batalla per alliberar Kisangani de les FAZ i les FAR (Forces Armades Ruandeses, hutus). Al final Kisangani va quedar conquerida pels tutsis. Pocs dies després mentre efectuaven la neteja de la ciutat, es van trobar un petit poble on hi quedaven dones i nens, segurament les famílies dels combatents, i els capitosts tutsis van començar a assassinar fredament a tots els hutus que quedaven i a la gent civil.
Després de tal massacra, es van dirigir a la gran capital Kinshasa, per conquerir-la i fer desaparèixer la dictadura sobre aquella ciutat. En Lucien va ser ascendit a guardaespatlles d’un dels caps principals de les Forces Armades Rebels després de l’atac a Kisangani. Quan estaven conquerint Kinshasa, van rodejar al seu cap dels tutsis, i als múltiples guardaespatlles que tenia. Tots corrien cap enrere i tots van morir o fugir menys en Lucien i el seu cap, Masasu Nindaga, que va agafar un cotxe i va marxar deixant en Lucien sol en mig de la selva. Ell corria per tot arreu, fins que un tret li va donar a la panxa. Arriba a l’hospital, i es va trobar amb un metge, el doctor Lepele, que el va curar. Durant la seva estància a l’hospital es retroba amb la seva mare, però ell no sentia res, i només veia la seva mare moure la boca. “Vaig sentir una gran pena, perquè sabia que en Lucien s’hauria tornat una persona violenta i assassina”. Més tard, va aconseguir sentir, i la seva mare li va dir que perquè s’havia fet soldat, i ell li va respondre amb agressivitat, que el deixes en pau.
En Lucient, després de rehabilitar-se de la ferida va anar a lluitar al front de Kinshasa.
Finalment, Kinshasa va ser conquerida, i en Lucien va anar a parar en un edifici molt important dels tutsis, per fer de guardià de l’entrada.
Aquell mateix dia, va arribar una persona molt important, però en Lucien no el va deixar passar fins que li ensenyes un certificat. En Lucien va ser molt ferm fins que al final el cotxe va aconseguir passar. Aquell Home del cotxe es va fixar amb en Lucien i la seva fermesa, així que en Badjoko va acabar ser el guardaespatlles d’aquell Home. Era un gran cap dels tutsis, el segon més important, i en Lucien estava orgullós era una persona amable, i molt decidida. Gràcies a aquest cap en Lucien va tenir casa pròpia i un gran armament que col•leccionava. Molts dies en Lucien es vestia de civil i anava a prendre alguna cosa amb un amic que tenia, però, aquest amic va voler anar amb autobús, però hi havia molta cua, va empènyer a la gent, fins que un Home va empènyer al seu amic, aquest va treure la seva pistola i el va matar amb un tret al cap. En aquell moment en Lucien va veure que el seu amic es va tornar foll. Al final de molts problemes transcorreguts en 6 anys de la seva vida, en Lucien Badjoko antic militant dels tutsis, esta estudiant dret a la Universitat de Kinshasa amb 19 anys. “Realment me’n penedeixo molt de tot el que vaig fer quan era soldat, el que abans, quan era al exercit, suposava per mi divertit ara em sembla terriblement horrorós, i em sento afortunat d’haver sobreviscut als conflictes armats dels rebels i de ser un dels pocs que s’ha pogut rehabilitar . Gràcies a això ara puc fer el que sempre he volgut, estudiar dret a la universitat Kinshasa.”



OPINIÓ:

Jo vaig ser un nen soldat, narra la historia verídica d’un nen que viu la guerra des de molt a prop, es pot posar al costat dels pocs títols que expliquen tant bé els conflictes africans. És un llibre implacable ja que expressa magníficament els sentiments que sent el protagonista.
També explica com tractaven els nens en aquells camps d’entrenament. “Tot això es fa pel seu bé, pel bé del soldat, si la nova generació creix forta, el país creix fort. És la millor manera de fer fort a un nen, amb disciplina i cops de pal, ells a la llarga ho acaben sabent.” Això es el que deia un dels caps militars dels tutsis que abusa dels nens, que només al veure’l ja provoca un temor molt profund.
Malauradament no s’explica molt bé els bàndols que hi ha en aquesta guerra i pot provocar un cert grau de confusió.
En molts moments es pot llegir quin preu tenien les vides d’aquells nens per els caps com “No volem que morin, és el destí, uns moren per aconseguir el país i els que viuen són els que tenen que reconstruir-lo” insistia el comandant. Quan el llibre ens parla de les guerres que viu en Lucien ens ho descriu com una massacra total pel poder polític del Congo. “Jo no vull ser president, només vull un país lliure, i es veritat que per això s’han de sacrificar algunes coses com les ciutats i les vides de persones tant adults com nens.” Afirmava amb contundència el capitost tutsi.
Al llarg de la història en Lucien remarca molt el canvi de pensament que té sobre la guerra i la seva família. “Vaig sentir una gran pena, perquè sabia que en Lucien s’hauria tornat una persona violenta i assassina.” Declarava la mare d’en Lucien poc després d’adonar-se que el seu fill era un soldat que combatia al front.
El llibre explica els fets transcorreguts durant 6 anys de la vida d’en Lucien, entre els quals hi passa la formació militar, la guerra, la rehabilitació i el retorn a la vida civil. “Abans era un nen simpàtic, molt alegre i molt bona persona. La guerra li va fer treure tot lo dolent que portava dins, sense deixar-ne cap sentiment bo. I ara, s’ha tornat una persona responsable i disciplinada, tot i que no ha pogut dissimular la tristor i el patiment que la guerra li va fer passar.” Deia la mare amb un gran dol després que el seu fill sortís del reformatori.
És una història gran bellesa, amb un final molt emotiu.“Realment me’n penedeixo molt de tot el que vaig fer quan era soldat, el que abans, quan era al exercit, suposava per mi divertit ara em sembla terriblement horrorós, i em sento afortunat d’haver sobreviscut als conflictes armats dels rebels i de ser un dels pocs que s’ha pogut rehabilitar . Gràcies a això ara puc fer el que sempre he volgut, estudiar dret a la universitat Kinshasa.” Reconeixia en Lucien després de rehabilitar-se. Actualment, en Lucien Badjoko, el famós nen que va ser soldat, té 19 anys i estudia dret a la Universitat de Kinshasa.
Cap militar:

1. Et sembla que es manera de tractar un nen fent-lo soldat?

- SÍ ! Tot això es fa pel seu bé, pel bé del soldat, si la nova generació creix forta, el país creix fort. És la millor manera de fer fort a un nen, amb disciplina i cops de pal, ells a la llarga ho acaben sabent.

2. Perquè us molesteu en reclutar nens quan les seves vides no signifiquen res per vosaltres?

- No volem que morin, és el destí, uns moren per aconseguir el país i els que viuen són els que tenen que reconstruir-lo

3. Que pretens aconseguir amb tot això? Ser el president? Amb un país destruït, sense escoles, amb nens pertorbats i militars?

- Jo no vull ser president, només vull un país lliure, i es veritat que per això s’han de sacrificar algunes coses com les ciutats i les vides de persones tant adults com nens.



Mare Lucien:

4. Què vas sentir en el moment en que et vas assabentar que en Lucien era un nen soldat?


- Vaig sentir una gran pena, perquè sabia que en Lucien s’hauria tornat una persona violenta i assassina.

5. Creus que en Lucien ha tornat a ser la mateixa persona que era abans de ser soldat?

- No, abans era un nen simpàtic, molt alegre i molt bona persona. La guerra li va fer treure tot lo dolent que portava dins, sense deixar-ne cap sentiment bo. I ara, s’ha tornat una persona responsable i disciplinada, tot i que no ha pogut dissimular la tristor i el patiment que la guerra li va fer passar.
-
Lucien:

6. Que vas pensar de tu mateix, al tornar a la vida civil, de quan erets a la guerra, i quan estaves en el reformatori?

- Realment me’n penedeixo molt de tot el que vaig fer quan era soldat, el que abans, quan era al exercit, suposava per mi divertit ara em sembla terriblement horrorós, i em sento afortunat d’haver sobreviscut als conflictes armats dels rebels i de ser un dels pocs que s’ha pogut rehabilitar . Gràcies a això ara puc fer el que sempre he volgut, estudiar dret a la universitat Kinshasa.



Resum, junt amb respostes de l'entrevista: