El noi del pijama de ratlles

Un nen que és deia Bruno, tenia noi anys i era de Berlín, vivia en una casa de 5 pisos amb la seva germana, “Un Cas Desesperat” deia Bruno, el seu pare i la seva mare. Per culpa de la feia del pare va haver de marxar a Polònia, quan ho va saber, li va sentar fatal. “el primer que vaig pensar va ser, que no tornaria a veure els meus amics, esperava no passar-me molt de temps allà a Polònia” va concreta Bruno. Quan va pujar a l’habitació Maria ja li estava fent la maleta i tot, “fins i tot estava agafant la caixa que tinc a l’armari que es meva i de ningú més, deia Bruno, hi ha records de tot el que he viscut, un paper on hi ha les firmes dels meus tres amics de per vida, que fica que mai ens separarem” postula Bruno.
Al arribar a l’altre casa, Bruno va començar a mirar la seva habitació, per la finestra veia una tanca de filferro, i darrera molts nens i nenes, pares i mares, avis i avies, però tots portaven un pijama de ratlles. Ningú mai li va explicar de veritat el que hi havia darrera la finestra. En aquella casa no tenia amics, “trobo molt a faltar a Karl, Daniel i Martin” va dir Bruno. A l’altre casa, ell sempre explorava, però és que en aquesta casa no hi havia gaire lloc per explorar. Va pensar que per no avorrir-se li agradaria agafar una corda i una roda de cotxe i és faria un gronxador. Quan al final se’l va poder fer, és va començar a gronxar, però va caure. De seguida, Pavel, el cuiner, el va ajudar a aixecar-se. “ em vaig quedar sobtat perquè no sabia que Pavel era metge, i ell em va dir que no volia que li digues al meu pare res del que havia passat” deia Bruno. Mentre estava a la seva habitació, Bruno va començar a pensar, perquè estàvem tots en aquella casa i no estava ni la seva avia ni el seu avi. “ em va entristir molt pensar això, però crec que per la feina del pare, els meu avis no podien viure allà o que potser no cabien en aquella casa” va proclamar Bruno. Al cap d’uns dies l’avia va morir i a Bruno li va fer molta pena perquè no és va poder despedir d’ella.
Un dia que Bruno estava molt avorrit, va decidir intentar anar a veure si podria explorar alguna cosa. Va sortir de la casa i va començar a explorar per darrera, al costat de la tanca de filferro. Al cap de hores explorant va arribar fins al costat de la tanca on hi havia assegut un nen, “com et diu?” va exclamar Bruno, Shmuel li va contesta el nen. Van estar parlant i va donar la casualitat que ell també tenia nou anys, es més havien nascut el mateix dia, el mateix mes i el mateix any. Cada dia es veien i parlaven una bona estona, ningú de la família sabia que el coneixia. Un dia, que la mare i el tinent Kotler li estaven preparant una festa pel pare. Bruno va entrar a la cuina i allà es va trobar a Shmuel, “quan el vaig veure em vaig quedar amb la boca oberta i li vaig preguntar que què feia a casa meva, qui l’havia portat, va continuar Bruno, em va dir que l’havia portat el Tinent Kolter perquè rentes les copes, això encara em va deixar més parat” deia Bruno. Es van segui veient més dies, fins que un dia Bruno li va haver de dir a Shmuel que tornava a Berlín perquè la mare estava cansada de la feina del pare i d’estar en aquella casa que no hi havia ningú, només tenia el tinent per parlar. Shmuel li va dir que si el podia ajudar a buscar el seu pare que no el trobaven. Com a Bruno li havien rapat el cap perquè tenia polls, s’assemblava una mica a Shmuel i Shmuel li va aconseguir un pijama de ratlles per poder-se colar per sota la tanca, que ningú sàpigues que no era d’allà i ajudar-lo. Van estar buscant una bona estona pistes per poder aconseguir saber algú, però no van trobar res. “ em va saber molt greu no haver torbat cap pista sobre el pare de Shmuel, jo sempre trobava pistes i aquest cop no. Com plovia una mica els soldats van cridar a molta gent i tots van començar a entrar en aquell lloc en fila, Bruno estava força espantat i Shmuel li va dir que els portaven a un lloc on no es mullessin. “Ets el meu millor amic de per vida” va dir Bruno, i quan Shmuel anava a dir el mateix tot es va apagar. Al cap d’uns dies van estar buscant a Bruno perquè no se sabia res d’ell i un soldat va trobar la roba de Bruno que estava al costat de la tanca, on ell la va deixa quan es va canviar per entrar a on estava Shmuel.

OPINIÓ PERSONAL:
A mi aquell llibre m’ha agradat molt, més que la pel•lícula. És riquíssim explicant tot en detalls,ha aconseguit sorprendre’m positivament amb la mort dels dos nens, cosa que m’imaginava que Shmuel moriria, però que Bruno no. És nota que es molt bon escriptor. No es fa gent avorrida, és més quan comences a llegir costa molt deixar-ho perquè sempre es queda molt interessant. Crida positivament l’atenció en el moment que passa lo de la mort. Recomano aquest llibre a tots el adolescents i la gent gran, perquè és molt macu.

Sandra Sarvisé i Albert Toà