entrevista (fictícia) a Bruno de "el noi del pijama de ratlles"

Entrevista a Bruno


Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal•lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. “ Quan vaig arribar en aquella zona on tot era completament diferent d’on vivíem, una zona que era habitada per gent es va convertir en un desert en aquells moments, una zona plena de colors, allà semblava que tot fos fang, deia Bruno ... En veure aquell desastre que m’esperava només tenia ganes de plorar, però sempre em quedava l’esperança que allò només era una casa d’estiueig, encara que estiuejar allà no s’ho podia pensar ningú, però jo estava convençut de que només serien unes setmanes” va acabar de concretar Bruno.
Bruno descobreix una finestra a la seva habitació i espera veure el mateix que veia en la que tenia a l’altra casa on vivien i era més feliç, però quan mira i espera veure els carrers plens de gent, gent que s’asseia a les taules del carrer i reia pels descosits, les parades de fruites amb colors brillants ... En comptes de totes aquestes coses l’únic que veu és una gran tanca de filferro que com a mínim feia dos metres i tot de gent que vivia en barraquetes i que portaven pijames de ratlles. “Al veure tota aquella banda del altre costat de la tanca que estava plena de gent i de cases, en comparació amb la meva part de la tanca que només hi estàvem nosaltres i uns quants soldats que venien a vegades a parlar o menjar amb el pare vaig sentir molta enveja de la gent que vivia allà ja que podien fer amics i jo l’únic amic que podria fer en aquella banda era la Gretel, cosa que no m’agradava. Per tan volia canviar de banda i fer amics allà. Tampoc vaig saber el que era veritablement fins al cap d’uns mesos” postula Bruno. Avorrit de mala manera, Bruno decideix fer-se un gronxador a la part de la finestra de Gretel perquè hi havia un arbre que sembla aguantar llavors va anar en busca d’un pneumàtic i dos cordes, que va agafar del rebost. En la busca del pneumàtic Bruno coneix al sergent Kotler, un soldat de 18 anys que parlava am la seva germana, al qual li diu on pot trobar un pneumàtic. Kotler crida al “cuiner” anomenat Pavel i li diu que vagin al magatzem del camp d’Out-With i ni agafi un.
Bruno construeix un tobogan tal com feia am els seus amics de Berlín, però comença a gronxar-se fort i acaba sortint disparat per el forat del mig del gronxador fins donar-se un cop molt fort contra el terra. Pavel en veure l’accident va corrents a socorre’l.
Bruno en veure que la idea del gronxador no era bona decideix fer una cosa la qual no feia des de que havia marxat de Berlín anar a explorar. Al cap d’una estona d’estar explorant troba un noi amb un pijama de ratlles assegut al costat de la tanca que separava els dos mons. Bruno es presenta al noi que es trobava assegut al costat de la tanca i li diu que es diu Schmuel cosa que a Bruno el meravella perquè mai havia sentit aquest nom, cosa que Schmuel troba estranya perquè diu que en aquest costat de la tanca hi ha moltes persones que s’anomenen com ell i ell en canvi troba estrany el nom de Bruno i diu que mai l’havia sentit “ Per mi haver trobat Schmuel una tarda en la qual explorava em vaig sentir alleujat ja que vaig pensar que per fi tindria un amic aquí i que no hauria d’estar parlant amb el Cas Desesperat de la meva germana. Schmuel va ser la persona que em va començar a fer adonar de les diferències que hi havia en el nostres mons i vaig començar a ser una mica conscient del que passava i el que pintava el meu pare, el tinent Kotler i els altres soldats en aquest lloc estrany. Mai oblidaré a la persona que vaig conèixer en el altre costat de la tanca” diu Bruno. Al cap d’un temps d’ estar-se tardes i tardes parlant amb el seu nou amic, el dia de l’aniversari del seu pare, un dia que plovia molt va veure a Schmuel a la cuina abrillantant diverses copes de vidre. Bruno sorprès li va dir que per quin motiu es trobava allà i ell va respondre que el sergent Kotler li havia manat abrillantar aquestes copes perquè tenia els dits petits. Bruno s’adonà de que el seu amic no està en bones condicions i que ha de menjar, li dóna pollastre rostit que havia sobrat del dinar, Schmuel diu que no li pot donar que Kotler s’enfadarà, però Bruno s’està insistint una bona estona i s’ho menja llavors entra Kotler i veu a Schmuel i Bruno parlant cosa que no li fa molta gracia, però més tard veu que Schmuel té un grumoll de menjar a la boca i li pregunta si l’ha robat, Schmuel diu que no i diu que li ha donat Bruno que és el seu amic, cosa que Bruno refusa per la por que tenia. “No sé que em va fer dir que Schmuel no era el meu amic i fer que Kotler se li enfadés tant per culpa meva, suposo que les escenes que havia vist de Kotler fent actes que jo mai hauria fet com matar un gos, amb aquella sang freda em van fer atemorir i reaccionar d’aquella manera” afegeix. A la celebració de l’aniversari del seu pare a Pavel li cau l’ampolla de vi a la falda de Kotler i s’enfureix de mala manera, cosa que va fer augmentar l’odi de Bruno envers a Kotler. Van passar uns quants dies fins no tornar a trobar al seu amic al altre costat de la tanca ajagut i quan el va veure amb les esgarrinxades es va espantar tant que es va oblidar de la disculpa i es va quedar paralitzat per les ferides que el seu amic tenia en la cara, tot i el que va passar la seva amistat no es va veure influenciada per aquell contratemps. Al cap d’un temps, Kotler es enviat a una altra ciutat i Bruno per alguna part es sent alleujat i el seu amic també, però la seva germana no i veu que ha tirat totes les nines i les ha reemplaçat per mapes, als quals els hi va movent agulles tot mirant el diari. Bruno ja n’està fart de no saber què pinta aquella estúpida tanca al mig d’aquells dos indrets i decideix preguntar-li a la seva germana Gretel, la qual esclata a riure pel sol fe de que ell no ho sapigués, li explica que el que separa la tanca no són dos indrets sinó que d’alguna manera el que hi ha a dins és una raça que a la gent del costat on estan ells no els hi agraden, llavors Gretel l’ignora i es comença a acariciar els cabells com fa diverses vegades i fa un crit en veure que tenia un ou blanc que havia tret dels seus cabells ve la seva mare i veu que tenen polls cosa que li fa veure de que ja no poden estar més temps en aquest indret i ho discuteix amb el pare per tornar-se’n a Berlín i el pare després de pensar-s’ho accedeix a la idea i diu que d’aquí a una setmana tornaran, encara que sigui sense el pare a Berlín. A Bruno no li fa tanta il•lusió com la que s’esperava, ja que no veuria més a Schmuel i decideix anar-li a comunicar, però Schmuel no apareix durant dies i 3 dies abans d’anar-se’n, veu el seu amic assegut com sempre al costat de la tanca i ell es riu de Bruno perquè li havien tallat els cabells per culpa dels polls i ara s’assemblava molt a ell però més ben alimentat. Schmuel, però s’entristeix perquè el seu pare encara no ha tornat de la feina des de fa bastant i Bruno li promet que l’ajudarà a buscar-lo, però li tenia de trobar un pijama de ratlles com el que porta ell. L’endemà és un dia plujós i Bruno s’espera el pitjor, que no es podria acomiadar del seu amic, però després de les classes para de ploure i pot anar a veure Schmuel i ajudar-lo a trobar el seu pare. Quan arriba al costat de Schmuel veu que porta el pijama de ratlles i s’alegra, Bruno se’l fica lentament i entra en aquell costat de la tanca. Allà en comptes de veure el que ell pensava veu a molta gent trista i que s’assemblava molt els uns als altres “Quan vaig ser allà dins em vaig quedar de pedra ja que el que jo esperava veure allà no era així, no hi havia els banc que esperava, els nens jugant, la gent reunida al carrer i parades de fruites amb colors llampants. Allà em vaig adonar del que passava realment i que trobar al pare del meu amic no seria gens fàcil i que la gent no era feliç!” diu Bruno. Bruno no es rendeix i es decideix a buscar pistes que puguin fer veure el pare de Schmuel, però de cop es sent un xiulet i deu soldats vénen i fan apilar a tots el jueus, per anar fer marxar com havia dit Schmuel moments abans, però en comptes d’això Bruno i Schmuel són dirigits a unes cambres de gas.
La mare de Bruno torna a Berlín amb l’esperança de que Bruno estaria a la porta de casa seva esperant-los després d’uns dies de buscar molt. El pare es queda a Out-With, fins que descobreix la veritat del que va passar amb el seu fill, quan un soldat veu la roba del seu fill al costat de la tanca, el pare continua donant ordres als soldats però ara amb cap compassió. Al cap d’un any van venir uns altres soldats i es van endur el pare i ell els va seguir content, perquè ja era igual el que li fessin. “Al meu pare me l’estimava molt tot i adonar-me’n de tot el que estava fent amb tota aquella gent, tot i que ho intentava amagar per poder fer que nosaltres visquéssim tranquils sense cap remordiment” Va afegir Bruno.

L'honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel•la d'una qualitat literària molt humana i d'una força narrativa captivadora.