La maternitat d'Elna

“Tot el que costa esforç, al final val la pena”

La maternitat d’Elna: Entrevista (fictícia) a Joaquima Gràcia

Hem volgut entrevistar a una de les persones que va fer possible l’obertura de la Maternitat : Joaquima Gràcia. La Joaquima era una de les treballadores d’aquest edifici des del seu inici fins al moment de la clausura.
Al 1939, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va crear la Maternitat d’Elna, un edifici on acollia les dones embarassades que malvivien en condicions penoses als camps de refugiats. Més de 465.000 persones creuaven la frontera entre Espanya i França en busca de una nova vida, en comptes d’això es troben a les tropes Franceses que els enviaven directament a un camp de refugiats amb condicions inhumanes, tractant-los com a delinqüents.
Abans de marxar cap a França , la Joaquima vivia a Suïssa fent d’infermera en un petit hospital prop de Berna. Era amiga de l’Elisabeth ja que més d’una vegada ja havien dut algun projecte en comú per tant no s’ho va repensar gaire, en el moment que la seva amiga li va plantejar la possibilitat d’inaugurar un edifici d’ajuda als que patien les conseqüències d’una guerra, “ M’hi vaig ficar en el projecte de cap”cita ella.
La Maternitat té el seu origen en L’ASSOCIACIÓ D’AJUDA ALS NENS EN GUERRA. Rebia molts ajuts des de Suïssa com aliments, productes per la higiene, medicaments, personal sanitari, diners, treballadors... Les embarassades s’estaven a la maternitat des de els primers mesos de l’embaràs fins les primeres setmanes de pospart i rebien atenció tan sanitària com psicologia.
Com tot, al principi, costa, això no va ser menys però amb ajudes ho van portar endavant.”Tot el que costa esforç, al final val la pena” diu. Quant més temps portaven més fàcil era tot, el tracte amb les dones, amb els companys, al principi ningú sabia per on començar però amb l’esforç de tots i cadascun dels treballadors, la Maternitat va tirar endavant. A mida que passava el temps arribaven les ajudes per tant milloraven les condicions.
“El pitjor era veure com se les enduien i tu no podies fer-hi res”diu, Aquest és un dels pitjors patiments tan de les infermeres com de tot el personal de l‘edifici. La Joaquima ens explica com més d’una vegada havia amagat les mares o si més no els nens per tal d’allargar-los l’estança “Però has de pensar en fred” afegeix, si aquelles dones que ja no els tocava estar allà ocupaven la plaça no podien arribar altres dones que ho necessitaven més. Prendre aquesta decisió era molt dura però així ho havien de fer,
Tot i que les mares havien de tornar als seus “inferns”, l’Elisabeth va poder arreglar alguns papers per donar feina als seus marits, o allargar la seva estada allà. Però quan tot semblava que començava a anar millor reben una notificació conforme ordenen la seva clausura. Els alemany havien envaït bona part del territori, als tres dies tot va acabar: les mares junt amb els seus fills van haver de tornar als seus caps de refugiats i l’Elisabeth va tornar cap a Suïssa per continuar treballant en altres projectes.
La Joaquima ens explica que a part de la Maternitat no feia res més ”M’entregava amb cor i ànima a la meva feina”. “Quan t’entregues a un treball així a de ser al cent per cent sinó no ho fas”, afegeix. Després de la clausura de la Maternitat va tornar amb la seva vida d’abans treballant al mateix hospital a Berna, tingué dos fills i el seu marit va morir també com a conseqüència de la guerra, però la nostre protagonista no es cansa de repetir “ Si l’Elisabeth m’hagués dit de tornar, jo ho hagués fet”
Cal tenir en compte que en algun capítol no he pogut evitar l’avorriment per un petit abús de dates històriques, i escàs argument( el llibre no es centra en una història lineal).Aquesta novel•la ha aconseguit un èxit rotund ja que amb aquest revolucionari concepte de barreja de dates històriques amb testimonis reals aconsegueix fer-lo més amè, és una obra digne d’esment i influent que expressa el que vol d’una manera realista però no dramàtica. Per tant la catalogo d’una obra notable.