Entrevista fictícia a Vladek Spiegelman

Em va sorprendre la personalitat de Vladek Spiegelman. Quan un llegeix Maus s’adona de la diferència que hi ha entre el Vladek del present i el del passat, però et segueix sorprenent quan el coneixes en carn i ossos. Quan parlava amb ell em donava la sensació que tenia un llibre amagat a dins; podia oblidar-se del present i fer-te viure la història del passat gràcies a la seva personalitat (talment com en el llibre). Però parlem de l’entrevista. Primer vam comentar com havia anat la història del llibre i la idea del seu fill: « Em va proposar una experiència que podria resultar interessant i la vaig acceptar, tot i que jo creia que allò de “la meva història” no donaria un bon resultat, i encara menys com a còmic» va dir. Li vaig comentar els diferents casos de supervivents que s’havien conegut, com recordaven la guerra, la tragèdia, i ell, amb una tranquil•litat que no m’esperava, em va contestar que «En el meu cas tot el que vaig viure em va fer més fort, és a dir que no em costa gaire recordar-ho i descriure-ho, exceptuant alguns trossos. Però de fet és normal, em vaig passar uns quants anys veient com amics, familiars, coneguts i desconeguts morien davant meu sense poder fer-hi res, i això feia que la gent (no només jo) es fessin “més forts” psicològicament si volien sobreviure» posant una èmfasi especial en la paraula “volien”. A aquesta última explicació li vaig voler recordar que ell també havia viscut una mala època uns anys després, però va resultar ser un error perquè no tenia res a veure amb la guerra (sinó que només era una petita “anècdota” dins el còmic), i va ser el moment en què va treure la personalitat de la vida present del còmic. Tot queixant-se, i amb raó, em va explicar: «Sí és veritat, però degudes les circumstàncies... És d’aquesta part de la que em costa parlar i de fet hi ha molta gent que preferiria que no li recordessin cap part de les vivències de la guerra». Així doncs, tot lamentant el meu error, vaig deixar aquest tema a part i vam seguir. Em vaig centrar en la “seva” història, la de la guerra i vam anar a pararen els moments en que potser va estar més a prop de la mort. I aleshores va comentar: « Vaja, era sempre igual. Vivies amagat amb la por de què et descobrissin i havies de vigilar totes les passes que feies. I quan et capturaven havies de resar perquè no et matessin allà mateix, tot i que l’alternativa d’anar a un camp de concentració tampoc era gaire agradable. Però de totes maneres això és el que feia tothom, i el que li podria explicar qualsevol, però jo me les vaig manegar per sobreviure i que no em matessin». Vam seguir parlant de la guerra, les peripècies, la por... i finalment vam anar a parar a Auschwitz. Comentàvem altra vegada els casos coneguts, públicament, i em va explicar el tema de la supervivència allà: «A Auschwitz havies de buscar totes les formes possibles de sobreviure. Molts dels que érem allà vam aconseguir sobreviure a base de suborns i d’estratègies secretes: jo em vaig buscar els millors contactes que hi havia per allà. Havies de quedar bé amb els soldats o et pelaven a la mínima oportunitat»; va formular aquesta explicació amb un posat de màxima concentració, com recordant i revivint la vida en aquell infern. Vam seguir parlant però no vam arribar a cap més fet rellevant i destacable, així que li vaig demanar pel final de la guerra, pels sentiments, i em va respondre: «Doncs sí, després de marxar d’Auschwitz ens van dir que ens matarien a tots dues vegades però al final els soldats van desaparèixer. Després vam trobar els americans que ens van ajudar en tot el que van poder. Finalment me’n vaig anar cap a Hannover i allà vaig rebre notícies de la meva dona. Ella era a Sosnowiec i jo vaig anar a trobar-la de seguida. I la felicitat va impedir que deixéssim anar les llàgrimes que mai no vam poder vessar durant la guerra», i mentre deia aquesta última frase una llàgrima li va baixar cara avall.