El noi del pijama de ratlles

" Pensava que el que feien estava bé", diu Gretel

John Boyne ens narra magistralment la historia d’una família de classe alta Berlinesa, que es veu obligada a deixar la seva còmoda casa per anar a viure a Polònia, en una casa al voltant del camp de concentració d’Out-With on des d’allà el pare podrà exercir la seva excel•lent tasca de comandant encomanada per el Führer. Per tant tothom fa les maletes i els pares juntament amb Bruno, Gretel i Maria la serventa emprenent el viatge cap al lloc on viurien els pròxims anys.“Allà a Berlín tot era molt bonic, no teníem cap problema econòmic i això ens permetia tenir una casa de 5 plantes, el barri era dels millors i les cases del carrer a l’igual que la gent eren totes semblants. En arribar a Out- With va ser com si el món ens caiguera a sobre, vaig trobar a faltar les meves amigues i em vaig trobar molt sola.” Ens explica Gretel. Durant els primers dies d’estança a la nova casa , sobretot ens mostra molt l’estat d’ànim del protagonista en Bruno, un noi de 9 anys que tot ho troba horrorós perquè no para de fer comparacions amb la seva anterior casa, pensa que el temps que estarien allà seria d’unes setmanes o fins i tot mesos cosa que li semblava una bogeria de pensar, en repetides ocasions prova de parlar amb el pare per donar-li la seva opinió però es dona compte de que aquella seria la seva casa fins a pròxim avís i que per tant no hi havia res a fer, era la nova feina del pare i ell havia d’estar-hi orgullós encara que sembles un càstig per part del Führer.
No només era ell el que es sentia sol ja que la seva germana havia deixat les seves tres millors amigues i es passava els dies a la seva habitació ordenant nines. “La mare m’havia explicat que al pare li havien encomanat una feina molt important, i que l’haviem d’acompanyar, també em va dir que mínim ens estaríem un any això em va fer assomir-ho per no estar tot el dia pensant en el moment de tornar. Però això sí recordo que estava molt sola i que passava dies sencers a l’habitació.” Justifica. En el seu primer dia a la nova casa Bruno es va fixar que des de la finestra de la seva habitació podia veure que al fons de tot hi havia moltíssima gent i que tots portaven la mateixa roba, eren famílies senceres de jueus presoneres a tant sols un centenar de metres d’on vivien, la seva immaduresa no li feia veure l’extermini que succeïa cada día davant dels seus propis ulls com unes taronges i la boca oberta dibuixant una “O”, tal com ho acostuma a narrar diverses vegades l’autor afegint-hi un toc d’humor. “el meu germà em va convidar a veure per la seva finestra i vaig veure tota la gent, poc desprès vaig anar a parlar amb el meu pare i em va explicar de la manera mes suau el que passava però no ho vaig entendre del tot,em sembla que mes o menys un any desprès del trasllat em vaig començar a percatar de l’odi que teníem els alemanys als jueus, devia tenir uns tretze anys quan ja començava a veure les coses clares, encara que no sabia res del que realment els hi feiem.” Ens aclareix.
Mica en mica la família es va anar acostumant i els joves de la casa comencen a portar vida normal ja que el pare decideix que cada matí tindrien un professor, aquest els hi ensenyava sobretot història i geografia i se’l veia clarament nacionalsocialista. Al final d’una classe Bruno recorda que ell deia que li agradava fer d’explorador per casa seva, aleshores es vesteix tal com creia que era correcta i emprenia una caminada per explorar els voltants de la casa i sobretot un lloc que li picava molt la curiositat, la tanca de separació, allà coneixerà el que acabaria sent el seu millor amic l’Shmuel, un noi jueu nascut exactament el mateix dia que ell, molt prim per culpa de la situació i rapat el zero per no tenir problemes de polls. Ell i Shmuel mantindran una relació molt tendra i a la vegada força contradictòria per la seva edat ja que no podien jugar, nomes parlar a través del filat. Per altra banda Gretel cada vegada està més adaptada i juntament amb la seva mare fan una bona relació amb un tinent anomenat Kurt Kotler, un jove de 19 anys. “Crec que si que em vaig enamorar del tinent Kotler i encara no sé perquè. Era un amor d'aquests que no podia evitar. Tot i que la majoria de trets d'en Kurt no m'agradessin tenia alguna cosa que feia que li parés atenció. Sabia que era arrogant i que es portava malament amb els que eren jueus. Tenia una obsessió amb els "oposats”. A més a més, feia la guitza a Bruno. En Kurt era un jove de 19 anys molt atractiu i amb això ens podia enamorar a qualsevol. Tot i ser ros i, per tant, no ser del meu tipus, tenia alguna cosa que el feia especial. Durant el sopar, quan el nostre pare li deia coses sobre el seu pare, era un dels moments on se'l veia més encantador”. Ens comenta la dona.
Les sortides de Bruno a veure Shmuel eren practicament diaries i també les aprofitava per donar-li menjar ja que cada vegada el veia mes dèbil, parlaven de les seves famílies i del motiu pel cual estaven allà. Un dia Bruno es trobà al seu amic a la cuina de casa i li donà de menjar, el tinent Kotler se n’adonà i els hi preguntà si ja es coneixien, en Bruno no va saber perquè però va pensar que el millor era amagar la seva relació per si de cas.
La Gretel fa una cosa molt estranya ja que guarda totes les seves nines i comença a ficar mapes i punxons a sobre, llegir diaris, cosa que fa pensar a en Bruno que el Cas deseparat havia enfollit pel complet.
“Em sento un pel avergonyida de dir-ho però penso que trobava bastant bo tot el que feien. El professor que vaig tenir em va marcar bastant i sobretot la clau va ser el meu pare. Sovint m’explicava que el jueus no eren persones, deia una frase que em feia força riure que es que: “estaven just per sobre el mono”, i que per tant el deure d’un bon patriota Alemany era netejar tota aquella pila de gent que feia centenars d’anys que ens empobria i que havia ocupat Europa. Doncs ja veus que amb persones tan properes amb aquesta ideologia, et feia pensar que el que feien era molt efectiu.
Mai em va dir directament que els mataven o els exterminaven però a mi ja em voltava pel cap aquesta idea. Sobre la situació actual, doncs crec que justament ara es un moment un pel difícil per culpa d’aquesta crisi, però veig una Europa forta i amb ganes de tirar endavant per que tot continuï anant cada vegada millor i sobretot no oblidar el passat ja que sempre ens pot ajudar.” Afirma.
La historia continua i la mare convenç el pare per marxar finalment d’Out-With, en teoria en Bruno hauria d’haver estat content però li feia molta pena tenir que abandonar el seu gran amic, per això planeja’n una gran exploració: en Bruno es vestirà igual que l’Shmuel i aniran en busca del pare jueu deseperagut, amb tanta mala sort que aquell mateix moment era el torn de l’Shmuel i la seva barraca, sense saber ben bé on anaven i amb una forta pluja que els enfangava els seus pudents pijames van anar desfilant juntament amb els xiulets del soldats van pujar un seguit d’esglaons fins entrar dins una camara on finalment moren tots dos amb les mans ben agafades l’un amb l’altre. Els dies següents la família comença a buscar-lo fins a la investigació que en va treure el possible entrellat. “es complicat parlar d’aquest tema no hi parlo sovint es una taca fosca del passat que no acostumo a regirar però faré un esforç. Aviam trobo acceptable el resultat final que es va donar de la mort del meu germà, gracies a la interrogació d’alguns jueus uns van coincidir dient que el seu fill els hi explicava que tenien un amic que de tant en tant es veia amb el fill d’un soldat, això sumat amb els rastres de la roba del filat i que dintre de la llista dels gassejats d’aquell dia apareixia el nom d’Shmuel Balsam, tot fa pensar que succeeix, vaja el que explica el llibre.” Acomiadant-se de nosaltres amb alguna que altra gota visible els ulls.

Carles Setó