dissabte, 30 de maig del 2009

Entrevista-reportatge (de ficció) a Remei Oliva sobre la Maternitat d’Elna

“Anar a la Maternitat va ser un punt de llum quan tot era fosc”


Aquest magnífic llibre narra la història de més de 460.000 persones que van fugir a França entre el 28 de gener i el 12 de febrer de 1939, “va ser tan descarat que ens fessin fora d’aquella manera” ens explica Remei Oliva, quan Franco va guanyar la guerra cívil. “Jo sempre havia viscut a Barcelona, al costat de Plaça Catalunya, coneixíem a tothom i ens portàvem molt bé entre tota la gent del barri. Teniem una vida feliç i senzilla, al començar la guerra tot va canviar, perquè la gente tenia por, es va perdre la confiança i tot eren problemes, també la gana ens afectava”recorda Remei. Molta gent va haver de deixar-ho tot enrere: ”quan ho has de deixar tot, dones valor a coses que normalment ni les mires. Totes les fotos, les joies eñs mobles, tot ho perts” diu ella. Havien d’intentar començar de nou la seva vida en un altre lloc, “ no sabia si tornaria a Barcelona, potser mai més tornava a Espanya”conclou.
Malauradament res no va sortir com la gent pensava, el govern francès els va tancar en una platges prop de Perpinyà amb unes condicions de vida nefastes on els gentdarmes els tractaven com a presidiaris; “hi va haver molta gent que va morir, d’altres no aguantaven el dolor físic i moral i es perdien mar endins mentre els seus amics i familiars ho veien, sense poder impedir-ho perquè no tenien forçes ni per plorar”, explica Remei.
Gràcies a Elisabeth Eidenbenz les mares que estaven a punt de parir van poder-ho fer còmodament en una maternitat situada prop d’Elna; “per mi anar a la maternitat va ser un punt de llum quan tot era fosc”admet; “allà podiem menjar i dormir bé i els nadons podien agafar forces per tornar al camp” explica Remei. La maternitat té el seu origen en l’Associació Ajuda als Nens en Guerra, aquesta associació es va crear als Països Baixos just després d’acabar la Primera Guerra Mundial. Amb l’ajut d’Elisabeth i els apadrinaments que feia la gent de França la maternitat tenia tot el que necessitava. La maternitat era una casa molt gran amb molts treballadors: hi havia des d’infermeres i cuineres a jardiners. Molts dels treballadors temporals eren els marits de les dones que estaven ingressades que aprofitant l’excusa que s’havia trencat alguna cosa anaven a veure els seus fills. “L’Elisabeth ens va tractar molt bé i entre tot el personal ens van fer sentir molt especials”, explica, “sempre recordaré el nadal que vaig passar allà i com es van encarregar de fer-nos una festa”, puntualitza Remei. Les mares estaven a la maternitat un o dos mesos i després havien de tornar als camps, allà durant unes setmanes les alimentaven millor a elles i als nens. “Per una part no volia tornar, el meu fill només tenia poc més d’un mes i al camp havia vist que molts nadons morien. Per l’altra banda volia ensenyar el nen als meus pares i poder estar amb ells perquè estaven delicats de salut”, explica.Quan va començar la Segona Guerra Mundial la maternitat va estar sotmesa a una gran pressió. Com que la maternitat havia acollit a tots els catalans i espanyols republicants contraris a Franco, l’exèrcit Alemany els tenia molt vigilats.Per la Pascua de 1944 a mitjans d’abril, l’exèrcit Alemany, davant de la passivitat dels gendarmes francesos, va donar tres dies a l’Elisabetn per abandonar la maternitat i clausurar-la. Exactament al cap de tres dies justos, l’Elisabeth tancava la maternitat. Ella va continuar a l’Avairon, més al nord de França, en una colònia infantil. Un cop acabada la guerra tornà a Àustria per ocupar-se dels nens orfes que havien quedat. Avui dia recorda els seus nens i la maternitat com l’etapa més important de la seva vida.“Quan tot va acabar jo, el meu marit, el meu fill i els meus pares vam anar a viure en un poblet de frança. En Joan i els pares van morir al cap de pocs anys, en Joan per culpa dels materials que va respirar a la mina i els pares de vells. Ara només quedem en Rubén i jo, fa poc vam tornar a la maternitat, tornar a aquella casa em va emocionar molt “, recorda. “Sempre recordaré a aquella dona que tantes esperances i felicitat va donar-nos a més de 560 mares. Un dels tresors més grans que tinc són els trossos de filferro que utilitzava per fer la roba al meu fill i totes les cartes que ens enviàvem jo i en Joan” conclou.El llibre ve acompanyat d’una riquíssima galeria de fotos i aconsegueix sorpendre perquè fa una exel·lent barreja entre el relat històric i els seus testimonis. Crida molt positivament l’Elisabeth, ja que hi ha poques persones com ella, que arrisquin tant la vida en un conflicte que no és del seu país.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada