L'experiència descrita a "Si axio es un home"

Entrevista a Null Achtzhen

A Primo Levi li prenen declaració i diu que és ciutadà Itàlia de raça jueva.
13-12-1943 És capturat per la milícia feixista amb 24 anys (sentiment re rebel·lió).
21-02-1994 els jueus marxen sense excepció. 15 dies de viatge en tren de mercaderies''No vaig tenir molta relació amb Primo Levi tan sol la que diu al llibre, però no el vaig arribar a conéixer molt per tant no tinc molta cosa dir sobre ell''.
Separen els sans (útils) dels malalts (inútils), tot i que en les posteriors parades es feia al atzar.
Passen fred, sed i son colpejats fins que arriben al camp de treball de Monowitz, a prop d'Auschwitz a l'Alta Silèsia (regió habitada alhora per alemanys i polonesos). Hi ha una fàbrica de goma, Buna.
Els despullen, els hi treuen els objectes personals, els renten, desinfecten i els hi donen uniformes i sabates.Levi passa a ser un Häftling i el seu nom és 174.517, número tatuat al braç esquerre: informa de l'època d'entrada al camp, el comboi de què es formava part i de la nacionalitat.
El Lager estava dividit en 60 Blocks (barracons), cadascun amb funcions diferents: dispensari, infermeria Ka-be, cuines, oficina de treball, prostíbul…Hi havia 3 tipus de hostes: criminals, polítics i jueus. Els SS hi són a fora del camp.Divideixen els jueus en 200 Kommandos amb un Kapo al capdavant. La major part es dediquen al transport.Horari d'hivern: de 8 a 12 i de 12:30 a 16 (mínim); Horari d'estiu: de 6:30 a 12 i de 13 a 18 (màxim, hi ha més llum).Hi havia moltes prohibicions com apropar-se al filat espinós, fer preguntes o dormir amb la jaqueta posada.Es hi revisaven els polls, hi havia el rentat de peus, el dissabte, es rapava el cap, el diumenge revisió...
Li assignen Block 30 i llitera compartida amb Diena.Aprèn a no preguntar, ja que ningú no pot contestar amb certesa o simplement no el responen i el manen callar ''La situacio era molt inestable a la nit, perqué estaves pensant que si, que avui has sobreviscut, però demà que pasarà; tornaras a sobreviure un altre dia o no, hi havia nits que jo personalment no podia ni dormir i al dia següent cansat i sene enrgia tenia que fer treballs forçats amb la temor de que si ho feia malament em matariem o em torturariem per això jo crec que es un bon llibre des del punt de vista narratiu, t'ho explica tot a la perfecció''.
També aprèn a no intentar comprendre ni a imaginar-se el futur.En el menjar donen un tros de pa i una ració de sopa. Es pot canviar (en el petit contraban del camp) per utensilis imprescindibles com culleres, plats, draps, etc.Narra que el Lager converteix a tots en animals sense sentiments, en esclaus privats de tots els seus drets: s'ha d'aprendre a negar el nostre consentiment però no perquè sigui la disciplina prussiana, sinó per mantenir-se viu.Carregant ferros amb ajuda d'un company, Null Achtzehn,''Efectvament si, jo era el nombre 080, els nacis en feien treuren's la roba ens retallaven els cabells i d'alguna manera es com si ens treguessin la personalitat i fer com copies de tothtom'' Levi no pot més, cau al terra i li cau un ferro al peu. Ingressa en el Ka - Be en el Block 23 i la seva vida li resulta còmoda: dorm, no treballa, no el peguen, té litera per a ell sol. Si tens tendència a guarir-te reps tractament i, si t'agreuges, vas a la cambra de gas. Cada dia s'enduen uns quants ''Si, la situacio en el KA-BE el primer cops que hi arribaves descobries que era totalment diferent al camp, no treballaves, dormies, no et pegaven, tenies la llitera per a tu sol, lo que despres si qu canviava la cosa, si ingresaves molt constantment en el KA-BE et portaven a la cambra de gas, per això el primer cop que hi arribaves, s'estaba molt bé pero despres no volies anar-hi tant''.
Després de 20 dies al Ka - Be, amb la ferida quasi cicatritzada el fan sortir al Block 45, on hi és el seu millor amic: Alberto.Tots somien el mateix: en les seves llars i les seves famílies. El dolor de tots els dies es tradueix en els seus somnis constantment en l'escena repetida de la narració que es diu i no és escoltada.Per la nit un havia d'anar a orinar al menys 20 cops; ho feien en un cubell i si se'l trobaven ple havien de buidar-lo.Wstawac: Hora de despertar-se, quan la gent es descontrola per afanyar-se.
Canvia de company de llitera; el nou és Resnyk. És el seu company de treball i, al ser més alt, quasi tota la càrrega li cau sobre el seu ombro.Els treballs són durs i és millor arribar tard o amagar-se a la latrina ja que són preferibles els cops i els insults que morir d'esgotament ''Si, efectivament era preferible que ens peguessin i ens humllessin que morir torturat o d'esgotament, pero jo opino que el pitjor que et podien fer es que es portessin als nens i els matessin a sang freda, jo aixó no ho trobo gens bé, perqué tan sol eren nens i jo aixó no ho trobo bé''. A la latrina s'hi va acompanyat, per que no hi hagi intent de fuga.
La sirena del migdia sona i arriba l'hora de la sopa, sent un dels moments més desitjats, venint després el relaxament.Per fi arriba la primavera i veuen sortir el sol. Durant algunes hores poden ser desgraciats però homes lliures, sent capaços de pensar en les seves famílies, cosa que no passa habitualment.A més del ranxo normal del matí, troben al barracó una olla de 50 litres vinguda del Metanol, on els seus treballadors l'havien trobat rancia ''Si, efectivament he llegit el llibre, però no m'ha agradat perqué em fa recordar tot el que jo vaig passar en aquella època i no m'agrada recorda aixó, pero en penso que ha fet un gran treball fent-lo, perque t'informa en tot moment de la situació en la que ens trobavem i la por que ens passaven fer, per tant Primo Levi ha fet un gran llibre''.


per : Sergi aznar nadal

El noi del pijama de ratlles

Un nen que és deia Bruno, tenia noi anys i era de Berlín, vivia en una casa de 5 pisos amb la seva germana, “Un Cas Desesperat” deia Bruno, el seu pare i la seva mare. Per culpa de la feia del pare va haver de marxar a Polònia, quan ho va saber, li va sentar fatal. “el primer que vaig pensar va ser, que no tornaria a veure els meus amics, esperava no passar-me molt de temps allà a Polònia” va concreta Bruno. Quan va pujar a l’habitació Maria ja li estava fent la maleta i tot, “fins i tot estava agafant la caixa que tinc a l’armari que es meva i de ningú més, deia Bruno, hi ha records de tot el que he viscut, un paper on hi ha les firmes dels meus tres amics de per vida, que fica que mai ens separarem” postula Bruno.
Al arribar a l’altre casa, Bruno va començar a mirar la seva habitació, per la finestra veia una tanca de filferro, i darrera molts nens i nenes, pares i mares, avis i avies, però tots portaven un pijama de ratlles. Ningú mai li va explicar de veritat el que hi havia darrera la finestra. En aquella casa no tenia amics, “trobo molt a faltar a Karl, Daniel i Martin” va dir Bruno. A l’altre casa, ell sempre explorava, però és que en aquesta casa no hi havia gaire lloc per explorar. Va pensar que per no avorrir-se li agradaria agafar una corda i una roda de cotxe i és faria un gronxador. Quan al final se’l va poder fer, és va començar a gronxar, però va caure. De seguida, Pavel, el cuiner, el va ajudar a aixecar-se. “ em vaig quedar sobtat perquè no sabia que Pavel era metge, i ell em va dir que no volia que li digues al meu pare res del que havia passat” deia Bruno. Mentre estava a la seva habitació, Bruno va començar a pensar, perquè estàvem tots en aquella casa i no estava ni la seva avia ni el seu avi. “ em va entristir molt pensar això, però crec que per la feina del pare, els meu avis no podien viure allà o que potser no cabien en aquella casa” va proclamar Bruno. Al cap d’uns dies l’avia va morir i a Bruno li va fer molta pena perquè no és va poder despedir d’ella.
Un dia que Bruno estava molt avorrit, va decidir intentar anar a veure si podria explorar alguna cosa. Va sortir de la casa i va començar a explorar per darrera, al costat de la tanca de filferro. Al cap de hores explorant va arribar fins al costat de la tanca on hi havia assegut un nen, “com et diu?” va exclamar Bruno, Shmuel li va contesta el nen. Van estar parlant i va donar la casualitat que ell també tenia nou anys, es més havien nascut el mateix dia, el mateix mes i el mateix any. Cada dia es veien i parlaven una bona estona, ningú de la família sabia que el coneixia. Un dia, que la mare i el tinent Kotler li estaven preparant una festa pel pare. Bruno va entrar a la cuina i allà es va trobar a Shmuel, “quan el vaig veure em vaig quedar amb la boca oberta i li vaig preguntar que què feia a casa meva, qui l’havia portat, va continuar Bruno, em va dir que l’havia portat el Tinent Kolter perquè rentes les copes, això encara em va deixar més parat” deia Bruno. Es van segui veient més dies, fins que un dia Bruno li va haver de dir a Shmuel que tornava a Berlín perquè la mare estava cansada de la feina del pare i d’estar en aquella casa que no hi havia ningú, només tenia el tinent per parlar. Shmuel li va dir que si el podia ajudar a buscar el seu pare que no el trobaven. Com a Bruno li havien rapat el cap perquè tenia polls, s’assemblava una mica a Shmuel i Shmuel li va aconseguir un pijama de ratlles per poder-se colar per sota la tanca, que ningú sàpigues que no era d’allà i ajudar-lo. Van estar buscant una bona estona pistes per poder aconseguir saber algú, però no van trobar res. “ em va saber molt greu no haver torbat cap pista sobre el pare de Shmuel, jo sempre trobava pistes i aquest cop no. Com plovia una mica els soldats van cridar a molta gent i tots van començar a entrar en aquell lloc en fila, Bruno estava força espantat i Shmuel li va dir que els portaven a un lloc on no es mullessin. “Ets el meu millor amic de per vida” va dir Bruno, i quan Shmuel anava a dir el mateix tot es va apagar. Al cap d’uns dies van estar buscant a Bruno perquè no se sabia res d’ell i un soldat va trobar la roba de Bruno que estava al costat de la tanca, on ell la va deixa quan es va canviar per entrar a on estava Shmuel.

OPINIÓ PERSONAL:
A mi aquell llibre m’ha agradat molt, més que la pel•lícula. És riquíssim explicant tot en detalls,ha aconseguit sorprendre’m positivament amb la mort dels dos nens, cosa que m’imaginava que Shmuel moriria, però que Bruno no. És nota que es molt bon escriptor. No es fa gent avorrida, és més quan comences a llegir costa molt deixar-ho perquè sempre es queda molt interessant. Crida positivament l’atenció en el moment que passa lo de la mort. Recomano aquest llibre a tots el adolescents i la gent gran, perquè és molt macu.

Sandra Sarvisé i Albert Toà

Entrevista fictícia a Vladek Spiegelman

Em va sorprendre la personalitat de Vladek Spiegelman. Quan un llegeix Maus s’adona de la diferència que hi ha entre el Vladek del present i el del passat, però et segueix sorprenent quan el coneixes en carn i ossos. Quan parlava amb ell em donava la sensació que tenia un llibre amagat a dins; podia oblidar-se del present i fer-te viure la història del passat gràcies a la seva personalitat (talment com en el llibre). Però parlem de l’entrevista. Primer vam comentar com havia anat la història del llibre i la idea del seu fill: « Em va proposar una experiència que podria resultar interessant i la vaig acceptar, tot i que jo creia que allò de “la meva història” no donaria un bon resultat, i encara menys com a còmic» va dir. Li vaig comentar els diferents casos de supervivents que s’havien conegut, com recordaven la guerra, la tragèdia, i ell, amb una tranquil•litat que no m’esperava, em va contestar que «En el meu cas tot el que vaig viure em va fer més fort, és a dir que no em costa gaire recordar-ho i descriure-ho, exceptuant alguns trossos. Però de fet és normal, em vaig passar uns quants anys veient com amics, familiars, coneguts i desconeguts morien davant meu sense poder fer-hi res, i això feia que la gent (no només jo) es fessin “més forts” psicològicament si volien sobreviure» posant una èmfasi especial en la paraula “volien”. A aquesta última explicació li vaig voler recordar que ell també havia viscut una mala època uns anys després, però va resultar ser un error perquè no tenia res a veure amb la guerra (sinó que només era una petita “anècdota” dins el còmic), i va ser el moment en què va treure la personalitat de la vida present del còmic. Tot queixant-se, i amb raó, em va explicar: «Sí és veritat, però degudes les circumstàncies... És d’aquesta part de la que em costa parlar i de fet hi ha molta gent que preferiria que no li recordessin cap part de les vivències de la guerra». Així doncs, tot lamentant el meu error, vaig deixar aquest tema a part i vam seguir. Em vaig centrar en la “seva” història, la de la guerra i vam anar a pararen els moments en que potser va estar més a prop de la mort. I aleshores va comentar: « Vaja, era sempre igual. Vivies amagat amb la por de què et descobrissin i havies de vigilar totes les passes que feies. I quan et capturaven havies de resar perquè no et matessin allà mateix, tot i que l’alternativa d’anar a un camp de concentració tampoc era gaire agradable. Però de totes maneres això és el que feia tothom, i el que li podria explicar qualsevol, però jo me les vaig manegar per sobreviure i que no em matessin». Vam seguir parlant de la guerra, les peripècies, la por... i finalment vam anar a parar a Auschwitz. Comentàvem altra vegada els casos coneguts, públicament, i em va explicar el tema de la supervivència allà: «A Auschwitz havies de buscar totes les formes possibles de sobreviure. Molts dels que érem allà vam aconseguir sobreviure a base de suborns i d’estratègies secretes: jo em vaig buscar els millors contactes que hi havia per allà. Havies de quedar bé amb els soldats o et pelaven a la mínima oportunitat»; va formular aquesta explicació amb un posat de màxima concentració, com recordant i revivint la vida en aquell infern. Vam seguir parlant però no vam arribar a cap més fet rellevant i destacable, així que li vaig demanar pel final de la guerra, pels sentiments, i em va respondre: «Doncs sí, després de marxar d’Auschwitz ens van dir que ens matarien a tots dues vegades però al final els soldats van desaparèixer. Després vam trobar els americans que ens van ajudar en tot el que van poder. Finalment me’n vaig anar cap a Hannover i allà vaig rebre notícies de la meva dona. Ella era a Sosnowiec i jo vaig anar a trobar-la de seguida. I la felicitat va impedir que deixéssim anar les llàgrimes que mai no vam poder vessar durant la guerra», i mentre deia aquesta última frase una llàgrima li va baixar cara avall.

entrevista (fictícia) a Bruno de "el noi del pijama de ratlles"

Entrevista a Bruno


Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal•lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. “ Quan vaig arribar en aquella zona on tot era completament diferent d’on vivíem, una zona que era habitada per gent es va convertir en un desert en aquells moments, una zona plena de colors, allà semblava que tot fos fang, deia Bruno ... En veure aquell desastre que m’esperava només tenia ganes de plorar, però sempre em quedava l’esperança que allò només era una casa d’estiueig, encara que estiuejar allà no s’ho podia pensar ningú, però jo estava convençut de que només serien unes setmanes” va acabar de concretar Bruno.
Bruno descobreix una finestra a la seva habitació i espera veure el mateix que veia en la que tenia a l’altra casa on vivien i era més feliç, però quan mira i espera veure els carrers plens de gent, gent que s’asseia a les taules del carrer i reia pels descosits, les parades de fruites amb colors brillants ... En comptes de totes aquestes coses l’únic que veu és una gran tanca de filferro que com a mínim feia dos metres i tot de gent que vivia en barraquetes i que portaven pijames de ratlles. “Al veure tota aquella banda del altre costat de la tanca que estava plena de gent i de cases, en comparació amb la meva part de la tanca que només hi estàvem nosaltres i uns quants soldats que venien a vegades a parlar o menjar amb el pare vaig sentir molta enveja de la gent que vivia allà ja que podien fer amics i jo l’únic amic que podria fer en aquella banda era la Gretel, cosa que no m’agradava. Per tan volia canviar de banda i fer amics allà. Tampoc vaig saber el que era veritablement fins al cap d’uns mesos” postula Bruno. Avorrit de mala manera, Bruno decideix fer-se un gronxador a la part de la finestra de Gretel perquè hi havia un arbre que sembla aguantar llavors va anar en busca d’un pneumàtic i dos cordes, que va agafar del rebost. En la busca del pneumàtic Bruno coneix al sergent Kotler, un soldat de 18 anys que parlava am la seva germana, al qual li diu on pot trobar un pneumàtic. Kotler crida al “cuiner” anomenat Pavel i li diu que vagin al magatzem del camp d’Out-With i ni agafi un.
Bruno construeix un tobogan tal com feia am els seus amics de Berlín, però comença a gronxar-se fort i acaba sortint disparat per el forat del mig del gronxador fins donar-se un cop molt fort contra el terra. Pavel en veure l’accident va corrents a socorre’l.
Bruno en veure que la idea del gronxador no era bona decideix fer una cosa la qual no feia des de que havia marxat de Berlín anar a explorar. Al cap d’una estona d’estar explorant troba un noi amb un pijama de ratlles assegut al costat de la tanca que separava els dos mons. Bruno es presenta al noi que es trobava assegut al costat de la tanca i li diu que es diu Schmuel cosa que a Bruno el meravella perquè mai havia sentit aquest nom, cosa que Schmuel troba estranya perquè diu que en aquest costat de la tanca hi ha moltes persones que s’anomenen com ell i ell en canvi troba estrany el nom de Bruno i diu que mai l’havia sentit “ Per mi haver trobat Schmuel una tarda en la qual explorava em vaig sentir alleujat ja que vaig pensar que per fi tindria un amic aquí i que no hauria d’estar parlant amb el Cas Desesperat de la meva germana. Schmuel va ser la persona que em va començar a fer adonar de les diferències que hi havia en el nostres mons i vaig començar a ser una mica conscient del que passava i el que pintava el meu pare, el tinent Kotler i els altres soldats en aquest lloc estrany. Mai oblidaré a la persona que vaig conèixer en el altre costat de la tanca” diu Bruno. Al cap d’un temps d’ estar-se tardes i tardes parlant amb el seu nou amic, el dia de l’aniversari del seu pare, un dia que plovia molt va veure a Schmuel a la cuina abrillantant diverses copes de vidre. Bruno sorprès li va dir que per quin motiu es trobava allà i ell va respondre que el sergent Kotler li havia manat abrillantar aquestes copes perquè tenia els dits petits. Bruno s’adonà de que el seu amic no està en bones condicions i que ha de menjar, li dóna pollastre rostit que havia sobrat del dinar, Schmuel diu que no li pot donar que Kotler s’enfadarà, però Bruno s’està insistint una bona estona i s’ho menja llavors entra Kotler i veu a Schmuel i Bruno parlant cosa que no li fa molta gracia, però més tard veu que Schmuel té un grumoll de menjar a la boca i li pregunta si l’ha robat, Schmuel diu que no i diu que li ha donat Bruno que és el seu amic, cosa que Bruno refusa per la por que tenia. “No sé que em va fer dir que Schmuel no era el meu amic i fer que Kotler se li enfadés tant per culpa meva, suposo que les escenes que havia vist de Kotler fent actes que jo mai hauria fet com matar un gos, amb aquella sang freda em van fer atemorir i reaccionar d’aquella manera” afegeix. A la celebració de l’aniversari del seu pare a Pavel li cau l’ampolla de vi a la falda de Kotler i s’enfureix de mala manera, cosa que va fer augmentar l’odi de Bruno envers a Kotler. Van passar uns quants dies fins no tornar a trobar al seu amic al altre costat de la tanca ajagut i quan el va veure amb les esgarrinxades es va espantar tant que es va oblidar de la disculpa i es va quedar paralitzat per les ferides que el seu amic tenia en la cara, tot i el que va passar la seva amistat no es va veure influenciada per aquell contratemps. Al cap d’un temps, Kotler es enviat a una altra ciutat i Bruno per alguna part es sent alleujat i el seu amic també, però la seva germana no i veu que ha tirat totes les nines i les ha reemplaçat per mapes, als quals els hi va movent agulles tot mirant el diari. Bruno ja n’està fart de no saber què pinta aquella estúpida tanca al mig d’aquells dos indrets i decideix preguntar-li a la seva germana Gretel, la qual esclata a riure pel sol fe de que ell no ho sapigués, li explica que el que separa la tanca no són dos indrets sinó que d’alguna manera el que hi ha a dins és una raça que a la gent del costat on estan ells no els hi agraden, llavors Gretel l’ignora i es comença a acariciar els cabells com fa diverses vegades i fa un crit en veure que tenia un ou blanc que havia tret dels seus cabells ve la seva mare i veu que tenen polls cosa que li fa veure de que ja no poden estar més temps en aquest indret i ho discuteix amb el pare per tornar-se’n a Berlín i el pare després de pensar-s’ho accedeix a la idea i diu que d’aquí a una setmana tornaran, encara que sigui sense el pare a Berlín. A Bruno no li fa tanta il•lusió com la que s’esperava, ja que no veuria més a Schmuel i decideix anar-li a comunicar, però Schmuel no apareix durant dies i 3 dies abans d’anar-se’n, veu el seu amic assegut com sempre al costat de la tanca i ell es riu de Bruno perquè li havien tallat els cabells per culpa dels polls i ara s’assemblava molt a ell però més ben alimentat. Schmuel, però s’entristeix perquè el seu pare encara no ha tornat de la feina des de fa bastant i Bruno li promet que l’ajudarà a buscar-lo, però li tenia de trobar un pijama de ratlles com el que porta ell. L’endemà és un dia plujós i Bruno s’espera el pitjor, que no es podria acomiadar del seu amic, però després de les classes para de ploure i pot anar a veure Schmuel i ajudar-lo a trobar el seu pare. Quan arriba al costat de Schmuel veu que porta el pijama de ratlles i s’alegra, Bruno se’l fica lentament i entra en aquell costat de la tanca. Allà en comptes de veure el que ell pensava veu a molta gent trista i que s’assemblava molt els uns als altres “Quan vaig ser allà dins em vaig quedar de pedra ja que el que jo esperava veure allà no era així, no hi havia els banc que esperava, els nens jugant, la gent reunida al carrer i parades de fruites amb colors llampants. Allà em vaig adonar del que passava realment i que trobar al pare del meu amic no seria gens fàcil i que la gent no era feliç!” diu Bruno. Bruno no es rendeix i es decideix a buscar pistes que puguin fer veure el pare de Schmuel, però de cop es sent un xiulet i deu soldats vénen i fan apilar a tots el jueus, per anar fer marxar com havia dit Schmuel moments abans, però en comptes d’això Bruno i Schmuel són dirigits a unes cambres de gas.
La mare de Bruno torna a Berlín amb l’esperança de que Bruno estaria a la porta de casa seva esperant-los després d’uns dies de buscar molt. El pare es queda a Out-With, fins que descobreix la veritat del que va passar amb el seu fill, quan un soldat veu la roba del seu fill al costat de la tanca, el pare continua donant ordres als soldats però ara amb cap compassió. Al cap d’un any van venir uns altres soldats i es van endur el pare i ell els va seguir content, perquè ja era igual el que li fessin. “Al meu pare me l’estimava molt tot i adonar-me’n de tot el que estava fent amb tota aquella gent, tot i que ho intentava amagar per poder fer que nosaltres visquéssim tranquils sense cap remordiment” Va afegir Bruno.

L'honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel•la d'una qualitat literària molt humana i d'una força narrativa captivadora.

Entrevista (ficticia) a Maciej Lewadowski, de Si aixó és un home, Primo Levi.

ENTREVISTA A MACIEJ LEWADOWSKI, un supervivent de monowitz comparteix la causa de Primo Levi.

Em dirigeixo cap a la casa del nostre entrevistat, Maciej Lewadowski, jueu polones de 82 anys, que viu a Cracovia, Polonia, i que va sobreviure del camp de treball i extermini de Monowitz, a Auschwitz, com Primo Levi, autor del llibre si aixo es un home, sobre la vida als camps.
La casa es als afores de la ciutat “on tot es mes tranquil i un pot reflexionar molt millor” comenta Maciej, mentre cofoi ens obre la porta de casa seva, i ens ofereix te i galetes.
Durant tots aquests anys, ell ha visitat les escoles de Cracovia, explicant als nois la seva
vida al Lager, responent a preguntes i assistint a nombrosos actes relacionats.
Exposar com era la vida als camps, que va passar i quines atrocitats shi van cometre es una cosa a la que primo Levi va donar una importancia maxima, “El que ell va fer va ser molt important, molt mes que un humil testimoni, ell va agafar-ho tot i ho va escriure, no nomes en clau de narracio sino que hi va reflexionar, hi va filosofar mentre ho escrivia…i aixo es molt difícil. Es impressionant com mai ha tingut por de parlarne, o se nha sentit culpable… la gent dels camps en sortia boja, desesperada, descolocada, pero ell sempre ha mantigut el sentit de la dignitat i de la logica, sobretot” parla Lewadowski amb to solemne, sobre l-autor del llibre.
Maciej es dels pocs que va sobreviure i se sent amb la obligacio de no deixar que es perdi el testimoni. “sovint la por mes gran que teniem alla dins era que la gent, el mon exterior en general, no arribes a coneixer mai el Lager, ja que era una cosa que ni tan sols nosaltres coneixiem” explica Maciej. “Al llibre crec que es diu, que dalguna manera teniem tots un malson: el de la historia contada pero mai escoltada”* recorda Maciej, al que li agrada demostrar-se a si mateix que no han fracassat, i que la historia ha sigut escoltada: “sento una gran gratitud quan puc mirar als meus oients i comprovar que a les seves cares hi ha la voluntad descoltar i intentar copsar la magnitud del que els es explicat” reconeix Maciej amb entusiasme, mantenint la solemnitat.
Maciej te una capacitat oradora bastant cinematografica, el que fa lentrevista tenir un caire magic. Ell conserva unes faccions contretes i enfonsades, que fa recordar dalgunes imatges dels camps, com les que he vist aquest mati al museu de Birkenau. “al camp no hi he tornat gaire, em resulta bastant impactant, aixi com tambe penso que se nha perdut molt de significat, ara que fins i tot hi ha un restaurant!”s-exclama somriguent Maciej, que recordava feia un moment les porcions minimes de menjar que rebien: “per aguantar tres o quatre mesos nomes, segons els calculs dels nazis” seguéis ell amb el mateix to sorneguer.
Hi ha coses que segueixen causant estralls en els records de Maciej, al camp de monowitz. “com ledifici que feia dhospital, don vaig veure sortir un amic per no tornar-lo a veure mai mes, o la fabrica on el treball era la unica cosa que ens separava del crematori, pero que tambe ens separava de la nostra persona” Maciej, com Levi, soste que lobjectiu de tot allo era convertir les persones en animals, sense personalitat, i que daqui venia que estiguessin tant de temps sense poder reflexionar, o parlar animadament, i que per aixo “ens rapaven els caps, ens vestien igual i ens feien caminar com a formigues sense objectiu algun”.
“Pero sens dubte el lager era, com diu Levi, un espectacle sonor: Les dianes del mati, els xiulets de les fabriques, els crits dels oficials…” Maciej ha aixecat el cap i ha mirat per la finestra: mentre mira, explica: “alli la majoria parlavem polones, i alguns jiddisch, per tant, els oficials ens donaven les ordres en polones, i els pobres que no les entenien, com els italians o els grecs, rebien de valent. Es de les coses que recordo, perque em feien sentir realment violent, el polones no era la llengua dels assasins, perque en polones mhavia criat a la meva familia jueva de Cracovia, i la considero la meva llengua materna” Maciej es mostra afligit per aquestes paraules. En efecte, parlar del record resulta mes difícil del que qualsevol pensa.
Pregunta inevitable es aquella de que si va arribar a coneixer a Primo Levi al Lager, la qual Maciej semblava estar esperant, “No estic segur dhaver conegut a Primo, recordo alguns Italians pero nomes em vaguen imatges borroses pel cap. Alla al Lager la gent no tenia nom, tan sols un numero, i tampoc hi havia gaire diferencies fisiques.” Aclareix Maciej.
Ja despedint-nos, surt un tema que rondava pel meu cap una estona: si Maciej creu que sha dexplicar a tothom que van ser els Lagers, quina funcio tenien i per qins motius van ser creats, es perque la gent estigui previnguda en el futur? “Sense cap dubte” ve la desposta, “A Europa hem sigut immunitzats potser a tals sucesos, no ens podriem permetre una bogeria com aquesta, ara, hi ha gent que guarden idees que son dignes dinvestigacio i les quals em fan molta por, sobretot perque estan al poder, i perque la seva gent no sap gaires coses de Lagers…” son les paraules de Maciej, que valora finalment els seus objectius: “La desconeixenca dels camps es perillosa, pero encara ho es mes la negacio, qui nega els camps, es qui acaba cometent bogeries com aquestes.” Finalitza Maciej i es despedeix molt afablement de mi, mentre macompanya a la porta.



*Primo Levi somnia que es a casa explicant les histories del lager pero que tothom parla daltres coses i ningu lescolta, i la seva germana marxa.

MAUS, d'Art Spiegelman

L’exitosa obra Maus, relata en un magnífic format còmic, la vida dels jueus durant el terrible règim del III Reich.
És una barreja molt efectista d’il•lustracions i diàlegs, amb una atípica recreació dels fets, utilitzant animals, en comptes de persones.
Art Spiegelman ha recreat una molt digne història de la seva família, amb el revolucionari concepte del còmic, utilitzant el present, per parlar del passat.
Impressionants fragments de terror i injustícies per part dels Nazis i, un text implacable i sentimental de la vida dels pares de l’Art, fan d’aquesta obra, una brillant novel•la gràfica que et farà riure en els moments més irònics, t’omplirà de ràbia en els moments més injustos i ploraràs ens els moments més tristos i emocionants, fent-se lloc a la teva ment, com un record més dels teus pensaments.
Quan en Vladek i l’Anja entren a Aushwitz, comencen uns passatges que mereixen ser revisats i, i recordats per tota la vida, amb respecte per als qui no van sobreviure.
Realment, Maus és una obra que es mereixia el premi Pulitzer atorgat l’any 1992 i, es mereix també, ser llegida.

La maternitat d'Elna

“Tot el que costa esforç, al final val la pena”

La maternitat d’Elna: Entrevista (fictícia) a Joaquima Gràcia

Hem volgut entrevistar a una de les persones que va fer possible l’obertura de la Maternitat : Joaquima Gràcia. La Joaquima era una de les treballadores d’aquest edifici des del seu inici fins al moment de la clausura.
Al 1939, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va crear la Maternitat d’Elna, un edifici on acollia les dones embarassades que malvivien en condicions penoses als camps de refugiats. Més de 465.000 persones creuaven la frontera entre Espanya i França en busca de una nova vida, en comptes d’això es troben a les tropes Franceses que els enviaven directament a un camp de refugiats amb condicions inhumanes, tractant-los com a delinqüents.
Abans de marxar cap a França , la Joaquima vivia a Suïssa fent d’infermera en un petit hospital prop de Berna. Era amiga de l’Elisabeth ja que més d’una vegada ja havien dut algun projecte en comú per tant no s’ho va repensar gaire, en el moment que la seva amiga li va plantejar la possibilitat d’inaugurar un edifici d’ajuda als que patien les conseqüències d’una guerra, “ M’hi vaig ficar en el projecte de cap”cita ella.
La Maternitat té el seu origen en L’ASSOCIACIÓ D’AJUDA ALS NENS EN GUERRA. Rebia molts ajuts des de Suïssa com aliments, productes per la higiene, medicaments, personal sanitari, diners, treballadors... Les embarassades s’estaven a la maternitat des de els primers mesos de l’embaràs fins les primeres setmanes de pospart i rebien atenció tan sanitària com psicologia.
Com tot, al principi, costa, això no va ser menys però amb ajudes ho van portar endavant.”Tot el que costa esforç, al final val la pena” diu. Quant més temps portaven més fàcil era tot, el tracte amb les dones, amb els companys, al principi ningú sabia per on començar però amb l’esforç de tots i cadascun dels treballadors, la Maternitat va tirar endavant. A mida que passava el temps arribaven les ajudes per tant milloraven les condicions.
“El pitjor era veure com se les enduien i tu no podies fer-hi res”diu, Aquest és un dels pitjors patiments tan de les infermeres com de tot el personal de l‘edifici. La Joaquima ens explica com més d’una vegada havia amagat les mares o si més no els nens per tal d’allargar-los l’estança “Però has de pensar en fred” afegeix, si aquelles dones que ja no els tocava estar allà ocupaven la plaça no podien arribar altres dones que ho necessitaven més. Prendre aquesta decisió era molt dura però així ho havien de fer,
Tot i que les mares havien de tornar als seus “inferns”, l’Elisabeth va poder arreglar alguns papers per donar feina als seus marits, o allargar la seva estada allà. Però quan tot semblava que començava a anar millor reben una notificació conforme ordenen la seva clausura. Els alemany havien envaït bona part del territori, als tres dies tot va acabar: les mares junt amb els seus fills van haver de tornar als seus caps de refugiats i l’Elisabeth va tornar cap a Suïssa per continuar treballant en altres projectes.
La Joaquima ens explica que a part de la Maternitat no feia res més ”M’entregava amb cor i ànima a la meva feina”. “Quan t’entregues a un treball així a de ser al cent per cent sinó no ho fas”, afegeix. Després de la clausura de la Maternitat va tornar amb la seva vida d’abans treballant al mateix hospital a Berna, tingué dos fills i el seu marit va morir també com a conseqüència de la guerra, però la nostre protagonista no es cansa de repetir “ Si l’Elisabeth m’hagués dit de tornar, jo ho hagués fet”
Cal tenir en compte que en algun capítol no he pogut evitar l’avorriment per un petit abús de dates històriques, i escàs argument( el llibre no es centra en una història lineal).Aquesta novel•la ha aconseguit un èxit rotund ja que amb aquest revolucionari concepte de barreja de dates històriques amb testimonis reals aconsegueix fer-lo més amè, és una obra digne d’esment i influent que expressa el que vol d’una manera realista però no dramàtica. Per tant la catalogo d’una obra notable.