Entrevista (fictícia) a Maria Sardà, cuinera a la Maternitat d'Elna

“L’Elisabeth Eidenbenz es va convertir en una segona mare per tots aquells nens”


Hem entrevistat a la Maria Sardà, una de les cuineres de la Maternitat, que també havia estat en un camp de concentració i va poder marxar gràcies a que L’Elisabeth Eidenbenz, directora i creadora de la Maternitat d’Elna, li va oferir una feina.

Aquest llibre és un text impecable sobre l’exili i els camps de concentració, és una barreja molt efectista d’explicació històrica i testimonis.
Al 1939, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va crear la Maternitat d’Elna, un edifici on acollia les dones embarassades que malvivien en condicions penoses als camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes. Aquest també va permetre que persones com la Maria Sardà, una de les cuineres de la Maternitat, fossin rescatades dels camps per anar-hi a treballar.
Expressa molt bé el revolucionari concepte de l’exili tot i que a vegades resulta excessiva la informació i es fa avorrit. Més de 465.000 persones van creuar la frontera entre Espanya i França en busca d’una nova vida i, en comptes d’això, es van trobar a les tropes franceses que els van enviar als camps de refugiats en condicions inhumanes i tractant-los com a delinqüents. “Ens recollien a tots i ens treien les poques coses que havíem pogut carregar fins a França. Després ens posaven a tots en camions i ens portaven fins als camps de concentració com si fóssim animals”, remarca la Maria Sardà. Les dones havien de parir al camp sense ajuda ni recursos per fer-ho i, moltes vegades, o elles o els seus fills morien durant aquest. Va encara una passa més enllà al dir que els que sobrevivien al part moltes vegades es morien el cap de poc temps, pel fred o per la mala alimentació. “Quan vaig conèixer l’Elisabeth i em va proposar d’anar a treballar a la Maternitat no ho vaig dubtar gens, no només per sortir del camp, sinó perquè havia vist com ho passaven de malament les dones i em semblava que un lloc com aquell era molt necessari”, afirma la Maria.

La Maternitat d’Elna té el seu origen en l’Associació d’Ajuda als Nens en Guerra. Rebia ajuts des de Suïssa com aliments, productes higiènics, medicaments, personal sanitari, diners... “Al principi teníem pocs recursos però cada vegada arribaven més ajudes des de Suïssa que van millorar les nostres condicions de treball i les de les mares i els nens”, explica la Maria. Les dones embarassades dels camps vivien en unes barraques amb unes condicions una mica millors que l’altre gent del camp, fins que estaven a punt per emportar-se-les a la maternitat. Un cop allà hi passaven els últims mesos d’embaràs i els primers de vida dels seus fills. Rebien atenció tant sanitària com psicològica. “El més dur era pensar que després moltes d’elles haurien de tornar un altre cop al camp i que potser mai més les tornaríem a veure”, recorda.
En comparació amb el camp, a la maternitat les tractaven molt bé. Tenien una petita granja d’on treien el menjar i l’Elisabeth sempre anava a comprar al mercat per les mares i els nens. També feien festes per Nadal i pels aniversaris i moltes vegades el personal de la maternitat els hi feia regals com roba pels nens o capses de galetes i llaminadures. “L’Elisabeth sempre els hi comprava alguna cosa que, tot i que no era res d’especial, per elles tenia molt valor”, puntualitza la Maria Sardà. Aconsegueix sorprendre que una persona pugui salvar la vida de tanta gent.

A vegades abusa d’informació històrica quan explica que a partir de 1942, a la Maternitat, van començar a arribar dones jueves embarassades que fugien dels nazis i això els hi va portar molts problemes. “L’Elisabeth camuflava el nom dels nens jueus amb un nom fals per tal d’evitar registres a la Maternitat”, explica. Va salvar moltes vides però alguna vegada també va haver de lliurar mares a la Gestapo. Cada any neixien menys nens i nenes a la Maternitat.
L’any 1944, a mitjan d’abril, l’exèrcit alemany va donar tres dies a l’Elisabeth per abandonar la Maternitat i clausurar-la. Després de l’èxit rotund que havia tingut fins aquell dia la Maternitat per les dones, ella va continuar a l’Avairon, al nord de França, en una colònia infantil i, un cop acabada la guerra, va marxar a Àustria per ocupar-se dels nens que havien quedat orfes. “Després de la clausura em vaig quedar a viure a França i vaig estar treballant d’ajudant en un hospital, com que havia après algunes coses d’infermeria a la Maternitat no em va resultar gaire difícil”, expressa la Maria Sardà.
Aquesta història esplèndida sorprèn a tots els lectors ja que no és un tema del que es parli gaire i l’aparició de testimonis la fa encertadament realista.

Entrevista-reportatge (de ficció) a Remei Oliva sobre la Maternitat d’Elna

“Anar a la Maternitat va ser un punt de llum quan tot era fosc”


Aquest magnífic llibre narra la història de més de 460.000 persones que van fugir a França entre el 28 de gener i el 12 de febrer de 1939, “va ser tan descarat que ens fessin fora d’aquella manera” ens explica Remei Oliva, quan Franco va guanyar la guerra cívil. “Jo sempre havia viscut a Barcelona, al costat de Plaça Catalunya, coneixíem a tothom i ens portàvem molt bé entre tota la gent del barri. Teniem una vida feliç i senzilla, al començar la guerra tot va canviar, perquè la gente tenia por, es va perdre la confiança i tot eren problemes, també la gana ens afectava”recorda Remei. Molta gent va haver de deixar-ho tot enrere: ”quan ho has de deixar tot, dones valor a coses que normalment ni les mires. Totes les fotos, les joies eñs mobles, tot ho perts” diu ella. Havien d’intentar començar de nou la seva vida en un altre lloc, “ no sabia si tornaria a Barcelona, potser mai més tornava a Espanya”conclou.
Malauradament res no va sortir com la gent pensava, el govern francès els va tancar en una platges prop de Perpinyà amb unes condicions de vida nefastes on els gentdarmes els tractaven com a presidiaris; “hi va haver molta gent que va morir, d’altres no aguantaven el dolor físic i moral i es perdien mar endins mentre els seus amics i familiars ho veien, sense poder impedir-ho perquè no tenien forçes ni per plorar”, explica Remei.
Gràcies a Elisabeth Eidenbenz les mares que estaven a punt de parir van poder-ho fer còmodament en una maternitat situada prop d’Elna; “per mi anar a la maternitat va ser un punt de llum quan tot era fosc”admet; “allà podiem menjar i dormir bé i els nadons podien agafar forces per tornar al camp” explica Remei. La maternitat té el seu origen en l’Associació Ajuda als Nens en Guerra, aquesta associació es va crear als Països Baixos just després d’acabar la Primera Guerra Mundial. Amb l’ajut d’Elisabeth i els apadrinaments que feia la gent de França la maternitat tenia tot el que necessitava. La maternitat era una casa molt gran amb molts treballadors: hi havia des d’infermeres i cuineres a jardiners. Molts dels treballadors temporals eren els marits de les dones que estaven ingressades que aprofitant l’excusa que s’havia trencat alguna cosa anaven a veure els seus fills. “L’Elisabeth ens va tractar molt bé i entre tot el personal ens van fer sentir molt especials”, explica, “sempre recordaré el nadal que vaig passar allà i com es van encarregar de fer-nos una festa”, puntualitza Remei. Les mares estaven a la maternitat un o dos mesos i després havien de tornar als camps, allà durant unes setmanes les alimentaven millor a elles i als nens. “Per una part no volia tornar, el meu fill només tenia poc més d’un mes i al camp havia vist que molts nadons morien. Per l’altra banda volia ensenyar el nen als meus pares i poder estar amb ells perquè estaven delicats de salut”, explica.Quan va començar la Segona Guerra Mundial la maternitat va estar sotmesa a una gran pressió. Com que la maternitat havia acollit a tots els catalans i espanyols republicants contraris a Franco, l’exèrcit Alemany els tenia molt vigilats.Per la Pascua de 1944 a mitjans d’abril, l’exèrcit Alemany, davant de la passivitat dels gendarmes francesos, va donar tres dies a l’Elisabetn per abandonar la maternitat i clausurar-la. Exactament al cap de tres dies justos, l’Elisabeth tancava la maternitat. Ella va continuar a l’Avairon, més al nord de França, en una colònia infantil. Un cop acabada la guerra tornà a Àustria per ocupar-se dels nens orfes que havien quedat. Avui dia recorda els seus nens i la maternitat com l’etapa més important de la seva vida.“Quan tot va acabar jo, el meu marit, el meu fill i els meus pares vam anar a viure en un poblet de frança. En Joan i els pares van morir al cap de pocs anys, en Joan per culpa dels materials que va respirar a la mina i els pares de vells. Ara només quedem en Rubén i jo, fa poc vam tornar a la maternitat, tornar a aquella casa em va emocionar molt “, recorda. “Sempre recordaré a aquella dona que tantes esperances i felicitat va donar-nos a més de 560 mares. Un dels tresors més grans que tinc són els trossos de filferro que utilitzava per fer la roba al meu fill i totes les cartes que ens enviàvem jo i en Joan” conclou.El llibre ve acompanyat d’una riquíssima galeria de fotos i aconsegueix sorpendre perquè fa una exel·lent barreja entre el relat històric i els seus testimonis. Crida molt positivament l’Elisabeth, ja que hi ha poques persones com ella, que arrisquin tant la vida en un conflicte que no és del seu país.

De la interpretació literària a l'exploració temàtica de la narració

Treballar 8 lectures simultàniament sobre la temàtica de la guerra a 4t d'ESO

A les entrades precedents d'aquest blog els alumnes de 4t de secundària han estat explorant aspectes d’interpretació relacionats amb Terra Baixa: ¿per què aquesta obra és un clàssic?, ¿com podem definir "clàssic"?, ¿quins aspectes simbòlics podem trobar-hi (des dels noms dels personatges a accions recursives al llarg del llibre com el riure, passant per éscenes amb valor anticipatori), ¿com podem relacionar-la de forma molt evident amb el problema actual de la violència de gènere (tal com van fer en la primera traducció a l'italià, situada a Sicília i titulada Feudalisme, en què es relacionava amb el caciquisme de la vida rural)?, ¿és possible interpretar-ne concomitàncies amb altres productes narratius, allunyats en el temps i l'espai (verbigràcia Thelma & Louise)? Les dues preguntes que engloben tot el projecte són (i) ¿com posar el procés interpretatiu al centre de la lectura d'una obra? i (ii) ¿com fer que en aquest procés interpretatiu hi tinguin un rol bàsic l’escriptura (elaboració d'entrades d'un blog), el diàleg col·laboratiu (a l'aula, en parella, petit grup i gran grup) i l'exposició oral formal (a la UAB amb alumnes de Didàctica de la Llengua de 2n de Pedagogia)?

Una vegada completat tot el projecte abordem el següent, també lligat a l'educació literària però de caire diferent. El projecte que acabem de descriure se centra en la interpretació d’una obra de lectura de curs, igual per tothom, Terra Baixa, amb un acompanyament I un guiatge intensos per part del docent. El projecte que hem estat realitzant aquests dies és de caire força diferent, centrat en el treball sobre tòpics literaris (en concret el tòpic de la guerra, amb una sèrie de subtemes, com els camps de concentració, les arrels del conflicte i els supervivents), i amb lectures de llibres diversos (agafats de la Biblioteca del Centre, de la Biblioteca de la Diputació, dels llibres que els propis alumnes tenen a casa o de noves adquisicions). En total els alumnes es llegeixen 8 obres proposades i justificades pel professor, de temes diversos, de nivell de dificultat i llargària també diversos, i de naturalesa diversa (novel·la, assaig, biografia, còmic). La consigna és de llegir l’obra a casa (amb un cert acompanyament per a alguns alumnes) i de realitzar una activitat final: una entrevista a un personatge amb format de reportatge. De forma paral·lela a la lectura a casa de l’obra els alumnes van treballant quatre aspectes parcials de l’entrevista final de tal manera que progressivament vagin coneixent els “ingredients” que hauran de tenir en compte així com la manera de cuinar-los. El procés, que detallarem en una entrada en aquest blog potser més endavant, culmina amb una activitat de “escriptura en directe” per part del professor, que exemplifica com cal anar lligant els diversos elements per fer l’entrevista-reportatge: el professor escriu al portàtil i amb l’ajut d’un canó els alumnes van veient com va creant el text. Aquesta activitat s’acompanya des dues preguntes i una explicació: les preguntes es formulen quan es presenta l’activitat i són “¿Quantes vegades recordeu haver vist el vostre professor escriure les demandes de textos que us ha fet?” i “¿Quantes vegades heu vist escriure algú “expert” com ara el vostre professor en directe?”. L’explicació consisteix en la formulació del “pensament en veu alta” del professor mentre escriu.